Obrim la veda

Vuit mesos l’any visc en un lloc privilegiat. Tan sols mirar per la finestra tinc muntanyes per tots costats i, a més, aquí baix hi neva poquet, amb la qual cosa hi ha poc perill que practiqui la meva especialitat d’amorrar-me a terra per qualsevol relliscada. Per si fos poc, ho tinc tot només de fer dues (poseu-n’hi vint, va... vint-i-cinc) passes: just sortir de casa, la floristeria per poder distingir quan és el Dia del Morts i quan és Sant Jordi, i la perruqueria, que també és saló d’estètica, però a mi no em cal (guapa!). Si giro a la dreta, el supermercat, la farmàcia i el bar per anar-me drogant legalment, i el banc per poder demanar calés per pagar tots els altres llocs i els que hi ha si giro a l’esquerra –la botigueta, la metgessa, el fisioterapeuta, l’aparcament, el ministeri de Cultura...– o si tiro endavant: dos restaurants i la casa comuna. Amb tot, el que valoro més és el silenci agraït que se sent dia i nit i que es trenca ben poques vegades des que van fer la variant, pràcticament només quan algú té una quantitat de cervell indirectament proporcional a la fressa del tub d’escapament de l’andròmina que mena (no se la fotrà, no!).

Però arriba final de maig i no hi valen ni muntanyes ni flors ni pèls ni nyam ni mam ni drogues ni sexe ni cèntims ni salut ni cultura. S’obre la veda i viure al rovell de l’ou de la parròquia d’Encamp esdevé sinònim de suportar lloros amb micròfon cridant com energúmens per qualsevol esdeveniment. Tot comença amb una cursa que en diuen de muntanya, però que, en comptes de començar al bony de les Neres i acabar a l’alt del Griu, comença davant de casa a les 5 del matí amb tot de bruels i acaba quan acaba al mateix lloc amb un bon esvalot. I aviat vindran esportistes que necessitaran algú que cridi per anar pedalant sobre unes bicicletes que no els duran enlloc perquè són estàtiques. I arribaran cobles que no bufen però eixorden, grups de secà que destrossen havaneres, sorolls que en diuen músiques i crits i més crits. El comú ja ens demana que disculpem les molèsties (senyal que sap que és molest, i molt) i ens agraeix la nostra comprensió pressuposant que ho entenem. Tant se val. És l’estiu i tota cuca viu. Excepte els cucs de les orelles del veïnat, que aprofiten per marxar de vacances.