Els millors del món

Volia guanyar, evidentment. Perquè guanyar, quan tothom sabia fer-ho i també sabia perdre, era divertit. Llavors jugava de manera ortodoxa, comptant, observant, mesurant els riscos, no entrant a les batalles que no tocaven, jugant els trumfos en el millor moment. I anava fent. Perdia de tant en tant. En guanyava algunes. I al final de la tarda, de la nit o de la matinada, si hagués fet balanç –que no el feia– hauria pogut dir que me n’havia mig sortit. De tant en tant, però, renunciava a guanyar. Renunciava a mirar de guanyar, vaja. Perquè mirava d’aconseguir una altra cosa: sorprendre. Divertir-me –divertir-nos– d’una manera diferent. Aleshores jugava d’una manera del tot desconcertant, sense cap mena de lògica, perquè el que buscava no era guanyar sinó impressionar, no era fer bones jugades sinó aconseguir la jugada impossible, la que ningú s’esperava, la que recordaríem als sopars vint anys després. Com si no posés la taula al mar fins que sabés que venia la gran onada, com si només m’interessés fer gol si hagués de ser el 2 a 0 de Maradona a Anglaterra, però sense que se n’adonés ningú, perquè les cartes són més discretes. Per sort, no m’importava perdre. Em divertia només d’intentar-ho, de complotar per deixar-los a tots bocabadats. I sort d’això, perquè la jugada no sortia mai. Va sortir un cop, mai més. La resta de cops, malgastava les mans per perdre una partida rere l’altra. Una mala ratxa, pensaven els meus companys, tot i que jo després revelava el que passava entre bastidors i exagerava. Ui si m’arriba a sortir el rei de bastos fa tres partides! Si no ho trobeu gaire racional, no us cal patir: eren partides de cartes entre amics, no hi perdia pas res, no hauria pas jugat així si m’hi hagués hagut de jugar el pis. Tinc la sensació, però, que això és exactament el que ens passa tot sovint en aquest país, que no juguem per mirar d’anar guanyant partides sinó per fer la jugada que passarà a la història, que resoldre problemes no ens interessa si les cròniques no recullen que som els primers de la història a haver-ho fet o un referent mundial en la resolució del problema. I així ens va: que només aspirem a surfejar l’onada del segle quan la realitat és que acostumem a ensopegar a la sorra de camí al mar. Però res, deu ser una mala ratxa.