Circuit

Imaginem que hem de fer un tràmit qualsevol. Res de l’altre món, una paperassa una mica farragosa, això sí, que, a més, ens aniria de conya que ens tramitessin al més aviat possible. O imaginem que ens ha sorgit un problema amb algun servei públic, res que amb sentit comú i bona voluntat no es pugui resoldre –ei, sense transgredir cap norma, tan sols flexibilitzant algun termini, interpretant algun buit legal d’una manera en què tots podríem estar d’acord. Imaginem ara dos circuits. El d’algú que marca un telèfon directe o un mòbil, comenta el problema i rep com a resposta un: “Ah, això és un segon, et dic un què de seguida, no pateixis gens, només faltaria!” per part d’algú que sent que fa molt bé la seva feina cada cop que li pot fer la vida més àgil a un ciutadà, sigui conegut o no. I ara imaginem un altre circuit: el d’algú que no coneix ningú que li pugui donar un cop de mà –o que no en vol fer ús– i segueix una per una les passes que li demanen i accepta, frustrat, que no li resolguin un problema perquè estrictament no compleix aquell punt del reglament que amb sentit comú s’hauria pogut resoldre de manera diferent.

Deixant de banda els problemes més evidents de la coexistència de dos circuits, hi ha una altra font de desigualtat que poques vegades preveiem i que, especialment en temps de crisi, és especialment delicada. El problema, així, no és ni tan sols que qui reguli pugui utilitzar aquests ressorts –tant per demanar favors com per fer-los–, el problema és que compti, quan legisli, quan reguli, quan pensi protocols, que aquestes dreceres existeixen, que la llei, el reglament o el protocol poden ser molt rigorosos –perquè que bé que queda ser –— perquè després, a l’hora de la veritat, si cal, ja flexibilitzarem. I tant és que quan pensi a flexibilitzar no ho pensi en un sentit de fer favors a coneguts. Pot molt bé pensar que es podrà ser flexible amb tothom que ho demani. Perquè el problema és aquest: que hi ha gent que picarà les portes que sigui –i l’hi obrirem–, hi haurà gent amb algun contacte en algun punt de la cadena –i rebrà un tracte flexible– i hi haurà gent que no sabria ni per on començar a demanar el circuit flexible. I així, a poc a poc, perpetuem dos circuits, dos tipus de resultats i unes microdesigualtats que acaben fent crosta.