Andorra al natural

Escric aquestes línies des de Barcelona, on m’han convidat a parlar de Morts, qui us ha mort?, cosa que faig amb molt de gust. Aprofito per visitar la família i m’estic a casa d’un dels cosins. Allà, en família, mirem l’estrena del documental de National Geographic Andorra al natural. Els meus familiars coneixen prou bé Andorra: fa molts anys que pugen a esquiar o que s’escapen a l’estiu per fer alguna caminada i fugir de la xafogor. Però en només cinc minuts d’imatges del reportatge ja comenten que mai havien vist Andorra així. A mi no em sorprèn tant perquè m’agrada la muntanya i vaig sovint al bosc: ja sigui en bicicleta, a peu o amb esquís, necessito el contacte amb la natura. I per això he tingut la sort de veure molts dels animals protagonistes del documental. Perdius, isards, cabirols i galls de bosc (a mi m’agrada més dir-ne gall fer, trobo que s’adiu més al seu caràcter salvatge com he pogut comprovar quan me n’he trobat algun fortuïtament). Mentre mirem el reportatge, m’alegra comprovar l’admiració que causa als meus cosins descobrir una visió d’Andorra que em sembla molt més completa i real que la imatge estereotipada, tendenciosa i plena de prejudicis que a vegades es projecta des de fora, per desconeixement o interessos, per part de mitjans externs. Imagino que molts espectadors a Andorra també estaran pendents de la televisió: segurament els locals siguem els més interessats i els que a la pantalla hi veurem un mirall. Alguns andorrans se sorprendran de la bellesa del nostre patrimoni natural ­-del qual malauradament estan desconnectats-, la majoria se n’enorgullirà i alguns criticaran que el reportatge doni una visió idealitzada del país i es queixaran que sembli una campanya publicitària mal encoberta. Doncs, sincerament, si hem de vendre una imatge d’Andorra, jo prefereixo aquesta. És una manera d’explicar Andorra fora d’Andorra que fa molta falta, com constato a la trobada amb els lectors: són lectors de ciutat que es mostren fascinats en descobrir una Andorra que desconeixien, atrets per una història i unes institucions tan particulars, i una vida ancestral en què natura i cultura anaven juntes, no com avui, quan el progrés i el creixement (la cultura?) sembla que no saben avançar sense mossegar la natura.