El Sangri-La

A l’entrada d’Encamp, just a sota de la vella Ràdio Andorra, es trobava el Sangri-La. Un espai on en Bill a la sala i la Nancy als fogons feien que cada nit fos especial. Sia perquè feinejaven compassats o, tot sovint, descompassats. Els clients notaven com les tensions travessaven la finestreta per on sortien els plats des de la cuina. Però en comptes de sorprendre’s, tothom somreia. Era tal l’ambient que es creava en aquella borda restaurant dels anys setanta, que de tant en tant ressorgeix el seu record inesborrable entre una colla de parroquians irreductibles. Els dissabtes al Sangri-La eren una altra història. Aquesta sí que era una veritable Andorra Atípica. Per a alguns, el menú es repetia sempre. Era un ritual: una amanida guarnida amb la seva salsa preferida, un enorme T-Bone. I, encabat, un deliciós Irish Cofee. En el record perdura la safata on se servien les salses: una peça de fusta circular amb compartiments per a cadascuna d’elles. El del T-Bone, un entrecot fet a la graella. Tota una delícia papil·lar. Però, per damunt de tot, els Irish Cofee d’en Bill i la Nancy eren tot un espectacle. En un got amb la dosi justa de whisky irlandès hi ficaven un terròs de sucre, que diluïen amb el tub de vapor de la cafetera; llavors hi abocaven el cafè acabat de fer, per, fent servir el dors d'una cullera, abocar-hi una densa capa de crema de llet, de la de veritat. El resultat era una beguda balsàmica, ideal per a les sobretaules hivernals. Es podia degustar en una de les taules al voltant de la llar de foc central. El lloc ideal per conversar, teixir complicitats. Cal recordar que llavors eren els telèfons els que estaven estacats amb un fil. Això feia que els humans fossin lliures. Tot i que, de tant en tant, els clients podien quedar presoners en aquella borda. Quan a l’hivern, entraven a sopar amb el cel serè i en sortir havia nevat. Llavors, l’empinada rampa d’accés era una trampa lliscant, on als cotxes els calia una empenteta per arribar fins a dalt. Amb bonhomia i els Irish Coffee es resolia en un tres i no res. En definitiva, potser el Xangri-La sigui un lloc fictici per als tibetans, però el Sangri-La encampadà ha estat una realitat nostrada.