'Catxondeo'

He assistit a tants casaments que cada vegada que vaig a un penso que ja no hi ha res que em pugui sorprendre i m’equivoco: sempre hi ha alguna cosa que em sobta i que em fa pixar de riure, encara que només sigui el vestit d’algú, els jutipiris d’algú altre, els badalls d’avorriment d’alguns convidats o la capacitat infinita que té la joventut d’engolir mam i més mam; però el que més em sorprèn és que, sabent que el matrimoni és el preludi del divorci i, com deia en Capri, una creu tan grossa que han de ser dos per portar-la, encara hi hagi gent que es casi.

L’altre dia hi va haver casori a la família (a bodes em convidaven) i la tia, és a dir la Carol, hi havia d’anar “si us plau per força” perquè “tia, no t’hi amoïnis, que serà un catxondeo”. De tots els convidats, havia assistit al casament de vuit (incloent-hi el meu, que es veu que no el van poder celebrar sense mi, i el primer de la núvia, que es veu que amb un no en va tenir prou) i tenia anècdotes per a cadascun, des del que va acabar amb un viatge a Eivissa fins al kumbaià que es va celebrar després d’una pedregada de pebrots passant per aquell en què el pare del nuvi, mamat com mai i abillat amb la pamela de la núvia, s’anava fotent amb el personal o aquell altre en què la mare de la núvia es va fotre de morros per terra en trepitjar-se les faldilles o, encara pitjor, el que va arribar amb cotxe de cavalls, va continuar amb un àpat vegetarià del qual només vaig tastar el vi i els licors barrejats amb un pa amb oli deliciós que un cambrer, apiadat de mi, m’anava passant d’estranquis, i va acabar amb tot déu fumant i l’avi i el pare de la núvia maleint-se els ossos mútuament.

Ja veieu que poca cosa em pot sorprendre, ni tan sols la dèria d’algunes persones d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. El casori va tenir de tot: gent mudada fins a les celles, d’altres de mig despullats, mam a dojo, bon menjar, riures a desdir, la núvia del braç del seu fill anant cap al nuvi, records per als qui ja no hi eren, plors d’emoció, riures histèrics, projectes de vida explicats a cau d’orella, noves coneixences i somriures més falsos que un duro de Vulpellac, vestit blanc i corbatí amb espardenyes. Visca els nuvis! La núvia tenia raó: va ser un “catxondeo”. Catxundeu!