Xarxes

El cap de Govern anava a la meva escola. Els fills de l’anterior cap, també. Pel mateix centre també van desfilar més d’un dels ministres i dels secretaris d’Estat de l’actual executiu, un bon grapat de consellers generals, la meitat dels cònsols majors, algun banquer i molts directius de les principals empreses del país. A qualsevol altre país del món on escrivís això, l’escola en qüestió seria un centre privadíssim, d’accés exclusiu i reservat per a les elits locals i la funció principal del qual seria la d’aïllar la prole d’una tan selecta clientela del populatxo i fer que es relacionessin només entre ells i que establissin els llaços que els servirien després per fer-se favors quan un presidís x i l’altre dirigís z. Aquí, en canvi, l’escola de què parlo tan sols era una escola més. A una altra de les escoles hi havia anat el cap de l’oposició, algun altre cònsol, un altre bon grapat de consellers generals, de secretaris d’Estat i de ministres i més banquers i directius de les grans empreses del país. I tres quarts del mateix amb la resta de centres i no perquè aquí hi hagués molts centres d’elit sinó precisament pel contrari, perquè a l’excepció de quatre –realment quatre– que van anar a acabar els estudis secundaris fora del país, la resta de fills de les elits o dels qui n’acabarien formant part van estudiar a escoles d’accés públic. Per això, a la que va ser la meva escola hi va anar el cap de Govern i també hi vaig anar jo. I d’altres que han acabat sent policies, instal·ladors elèctrics, administratius, metges, cambrers, advocats, mestres, conserges, petits empresaris, caixers de supermercat i conductors d’autobusos. Això fa que la síndica i el carnisser on compra la carn, el cap de Govern i la dona que l’atén a la farmàcia, comparteixin un dels llaços més importants que poden unir dues persones: haver anat junts a classe. Això fa que tota la classe pugui recordar pel grup de whatsapp que quines penques aquest ministre demanant ordre quan tothom sap que era un tarambana. Tot plegat, xarxes que uneixen i sostenen les costures d’un país, xarxes que hauríem de protegir com una part fonamental del nostre patrimoni, amb el mateix grau de protecció que voldríem per a l’isard, la grandalla o la vall del Madriu, xarxes que es desfan amb cada nova via de segregació i d’aïllament de les elits que acaba calant.