Viatjar. Tornar

Hi ha gent a qui no agrada, que no en té la necessitat o que simplement no acostuma a viatjar. Però als qui ens atreu voltar i veure món, la pandèmia i el confinament han estat vinculats de manera directa a la impossibilitat de viatjar, o de fer-ho amb la llibertat de moviments a què estàvem acostumats. Però sembla que sí, que ara això ja s’acaba i ens hem il·lusionat projectant nous viatges. Perquè una de les curioses virtuts de viatjar és que et posa en marxa abans de sortir de casa: la il·lusió a l’hora de planificar el viatge, mirar mapes i buscar informació t’activa i t’omple d’energia. Com va escriure Ramón Gómez de la Serna, “el viaje más barato es el dedo sobre el mapa”. Podem viatjar a llocs exòtics i paradisíacs, a muntanyes ben altes i deserts de sor-ra o gel; podem navegar pels oceans, podem volar fins a l’altra banda del món i travessar continents en furgoneta, moto, autobús, tren o bicicleta; podem visitar ciutats històriques, monuments del passat que perviuen als segles, capitals mundials o pobles amagats dels circuits turístics; podem conèixer gent, cultures, llengües, històries. Viatjar és un moment de viure cap enfora, d’omplir-se de l’entorn, d’estar atent i absorbir-ho tot. Però a poc a poc el viatge et transforma. Hauria de fer-ho: en el procés de pair tot el que veus, la vivència ha de fer un camí cap endins i el viatge ha de moure alguna cosa interior. Aquesta hauria de ser l’actitud a l’hora de fer la bossa. I el més important del viatge és tornar. Que ho diguin a Ulisses. Tornar a Ítaca. Tornar a casa. Que el camí sigui llarg, va escriure Kavafis. Per tornar ple de coneixences. I quan arribes a casa (potser després del caos a l’aeroport o el col·lapse a l’autopista), veus Andorra més petita. Més insignificant. Però també més segura, més neta, més amable. Hem de vetllar perquè continuï així. Les nostres muntanyes no són les més altes ni espectaculars, però són les nostres, i les hem de cuidar. És tot el que tenim. Una illa de roca dalt del cel. Però, ara que podem tornar a viatjar, el veritable problema que tenim els qui ens agrada rodar món és que l’emergència climàtica és un fet incontestable i ens obliga a preguntar-nos si la nostra manera de viatjar és gaire sostenible. I no és una pregunta retòrica.