Pere Cavero i els 'papers' de recerca històrica

La Societat Andorrana de Ciències (SAC) presentà, fa uns quants dies al vestíbul del Consell General, el volum 10 dels Papers de recerca històrica. La SAC confirma i manté la filosofia de les formigues que, no sé on vaig llegir, consisteix a no rendir-se mai, mirar sempre endavant i fer sempre el que es pugui. Des del 1983 divulga el coneixement i promou la recerca. L’estima i un honor. La SAC, endemés, amb la presentació d’aquest nou Papers, va retre homenatge a l’historiador Pere Cavero i Muñoz (1954-2021), companys al Col·legi Sant Ermengol ja fa quasi 50 anys. La SAC li ha fet el millor i més oportú homenatge, ja que el Pere Cavero, quan va presentar el volum primer dels Papers de recerca històrica, al març del 2003, es feia seva aquella sàvia reflexió de l’historiador Josep Fontana: “De tots els qui s’ocupen de l’estudi de la societat, l’historiador es distingeix pel fet que només a ell incumbeixen totes les dimensions de l’home i tots els ritmes del temps, l’evolució secular i la successió dels esdeveniments quotidians, la lluita per la subsistència i les aspiracions col·lectives”.

Aquest és l’objectiu del volum 10 dels Papers sota el títol Inicis de l’Administració andorrana, 1961-1978. Una reflexió sobre la nostra història immediata. La publicació acull, en el nucli central, diferents articles escrits pels capdavanters que iniciaren i obriren camí en diferents sectors de l’administració andorrana. Els anys 60 i 70 del segle passat, anys de grans canvis econòmics, demogràfics i socials, són uns anys que encara cal estudiar i aprofundir. Es posen les bases de la futura administració del país i, no ho oblidem, s’inicia l’“andorranització”, la Biblioteca Nacional, els Arxius, l’Institut d’Estudis Andorrans. Comença també el procés de la reforma de les institucions, es troben els dos Coprínceps a Cahors per primera vegada a la història i aquests anys es fa molt més estreta la “interacció” dels Coprínceps amb els òrgans de govern de base popular, per dir-ho com l’Isidre Bartumeu en la seva flamant tesi doctoral.Una vegada més, “a l’historiador li toca donar una explicació global dels fets humans, per damunt de qualsevol compartimentació”, com ens ensenyà Josep Fontana.