Història i falsificació

Des de temps immemorials, alguns governants han caigut en la temptació de voler escriure la història a la seva mesura, atorgant-se evidentment un paper preponderant i enviant de mala manera a l’oblit aquells que, en un moment donat, havien gosat oposar-se a la seva voluntat hegemònica. Un exemple relativament recent d’aquesta perversió consisteix en l’actitud del poderós Stalin, tsar de la Rússia soviètica, que va erradicar físicament o mitjançant l’empresonament els seus companys de viatge que, segons ell, li podien fer ombra. I va arribar fins a intentar fer-los desaparèixer del tot de la memòria humana, manipulant documents i inclús les fotografies en les quals apareixien. Per tant, va ser una operació de destrucció i reconstrucció del passat, d’una absurditat intrínseca que davalla directament de la seva paranoia dictatorial.

Hauríem pogut pensar que, amb l’emergència dels nous mitjans globals de comunicació, una manipulació informativa d’aquest calat esdevindria del tot impossible.

Ara bé, alguns exemples actuals ens demostren que no és així. En efecte, assistim, amb una gran perplexitat, a una nova reconstrucció de la història per part de l’autoproclamat nou tsar de Rússia, Vladímir Putin. Així, ha anat negant a repetides vegades l’existència d’Ucraïna com a estat sobirà i independent, caient en una interpretació esbiaixada d’esdeveniments històrics que, analitzats objectivament, no permeten tenir cap dubte sobre la construcció, al llarg dels segles, d’aquest país, tot i que, com d’altres, ha conegut diferents vicissituds, que no permeten, no obstant això, donar validesa a la seva tesi interessada. Una mica més enllà, els aliats xinesos de l’invasor rus acaben de difondre un nou relat sobre Hong Kong. Així, han esborrat dels llibres escolars el fet que aquest territori ha estat durant anys una colònia anglesa, per a acreditar a prop del seu poble la falsa idea que sempre hi ha regnat l’imperi de la Xina.

Aquesta dramàtica col·lisió entre política i història només ens pot portar a pregar que cadascú es dediqui al seu ofici: la gestió pública pels polítics i el relat històric pels historiadors. És l’única manera de garantir l’objectivitat que necessita l’estudi del passat.