L'herència

Estic enyoradissa, melancòlica, tristoia si voleu. Dissabte passat, la Mare de Déu del Carme, més que dur-me a processons marítimes a l’Ampolla o a Palamós, em va dur la flaire dels caramels d’eucaliptus i les puntes de coixí de l’àvia Carmeta, del sabó d’olor i la roba acabada de planxar de l’àvia Carmela, i del cafè acabat de fer i les guerres inacabables amb la mare (la Mela, que avui en faria 86). Fa anys que no em puc barallar amb cap d’elles, i tampoc amb el pare, que dilluns va fer deu anys que se’n va anar havent-me deixat en herència tot allò que m’havia promès: el cant de les gavines, la immensitat de la mar, la pols de la terra, el nom de cada cosa, la veu de carreter, el buf de la tramuntana, tots els renecs dels món, enfilalls de refranys, embostes d’endevinalles, una mala llet de l’hòstia, qualsevol nit a la lluna de València, la lluna repartida en mil i un coves, el “vivia arraulit en un carrer negre” d’en Verdaguer i el “dolça Catalunya, pàtria del meu cor” d’en Maragall (no vaig gosar mai dur-li la contrària), poms i rams de versos fets i desfets i cosits i recosits, la dolçor del tabac i la fortor del vi, tots els contros i recontros i sant Vicenç que no es va poder endur per fer la botifarra emparaulada amb en Vador del Danone, en Bou i en Josep Gatius, la senyera que tapava el monument a en Conrad Saló, el so de la trompeta d’en Paco Capella, embarbussaments per girar la llengua, un bri de saviesa del doctor Godo, un pèl d’orgull ferit del senyor Estrach, una pila de bolifros i virolins d’en Quim de les Cames Tortes, enganyoies a dojo, la pinassa del cul de la Filomena, els embotits de la pubilla de la carnissera de Sant Joan de les Abadesses, els papibous i els escalipatxos del Daró, el bandoler de la roca Filanera i els seus companys, les senyoretes de Los Jamones (a la Bisbal no teníem, ni tenim, cap carrer d’Avinyó), un riure ensordidor, tota la cera que no crema, un cop de puny a la taula, el plaer dels traguinyols del porró, els fondals plens de rossinyols i de cireres d’arboç, una tremolor infinita a les cames quan en recordo segons què i una rialla també infinita quan en recordo segons quin altre què.

Ja ho veieu, al cap i a la fi, soc la pubilla del Mas Cremat i la Torre Veixinera.