Afinar l'estil

La feina d’escriure acostuma a ser bastant invisible. El que importa és el text i el lector rarament es pregunta com s’ho ha fet l’autor per escriure allò. Si el text no té errades importants i la lectura és fluida, l’autor desapareix (o hauria de desaparèixer, cosa que no passa amb aquells egos carregats de tinta que no deixen respirar els personatges i embruten amb la seva ombra totes les pàgines). Però tret d’aquests casos, el lector es fa seu el text al marge de l’autor. Durant anys, i encara ara, algunes editorials contribueixen a invisibilitzar la feina d’escriure, perquè així sembla que els autors de la casa estan tocats pel geni. Per això és extraordinari tenir a les mans Afinar l’estil, d’Eva Comas Arnal, publicat per la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans i corregit pels nostres infatigables Roser Carol i Àlvar Valls. I si els esmento aquí no és només per l’estima personal i l’admiració professional, sinó perquè sovint també han quedat mig amagats els correctors, perquè semblaria que la necessitat d’un corrector manifesta que l’autor no és prou bo. I no és això. O no només. És que en realitat això d’escriure, malgrat que té una part important solitària, acaba essent un treball on moltes mans deixen empremta. Els correctors, per exemple. O els lectors de confiança (els amics, la parella, un editor), que et ratllen el manuscrit, guixen frases, suggereixen esmenes, troben punts febles o et critiquen amb confiança, però sense pietat quan hi ha passatges fluixos. Afinar l’estil és extraordinari perquè podem veure aquesta feina invisible de correcció i reescriptura a partir del treball entre Mercè Rodoreda i el seu company i crític Armand Obiols. Es tracta, a més, del treball sobre La mort i la primavera, la novel·la més ambiciosa, complexa i trasbalsadora que va escriure Rodoreda, de la qual va arribar a fer 6 o 7 versions. Amb raó, escriure és reescriure. Aparentment, Afinar l’estil hauria d’interessar els lectors de Rodoreda, però també captivarà els lectors que senten curiositat per la feina d’escriure i, per descomptat, tots els escriptors i lletraferits: hi aprendran a afinar l’estil molt millor que en cap escola d'escriptura. Primera pista: no és qüestió de genialitat, sinó de treball amb la màxima exigència.