Guerra i indignació (I)

Efectivament, Krieg und Empörung, com va titular el filòsof Jürgen Habermas el seu ja famós article al diari de Munic a finals del passat abril. L’escrit encara cueja i, a vegades, sembla que la irritació, la ràbia, la indignació és per aquest article i no per la guerra a Ucraïna. Ara, al costat del mar guanyo el temps intentant fer-me una idea del gran debat que té lloc avui a Alemanya sobre aquesta abominable guerra. Habermas volia donar suport polític i base intel·lectual a la posició del canceller Olaf Scholz, que feia dos mesos que rebia de valent, per la dreta i l’esquerra i, fins i tot, del seu propi govern de coalició, pel gir històric en la política de defensa d’Alemanya, quan a causa de la guerra el país es troba en una Zeitenwende, en un punt d’inflexió en la història. Un cop de peu històric al formiguer històric alemany! Ha revifat allò que l’historiador Ernst Nolte va definir com “el passat que no desapareixerà”, i torna a ressorgir la “disputa dels historiadors” com quan es volia relativitzar l’holocaust fent referència als crims de Stalin, com si encara continués la confrontació oberta sobre la concepció que els ciutadans alemanys tenen de si mateixos com a hereus d’un passat conflictiu.

El suplement Ideas del diari El País dels diumenges publicà, traduït, el 8 de maig, aquest afamat article de Habermas del diari Süddeutsche Zeitung de Munic. L’he tornat a llegir en mig de la pluja de crítiques que ha rebut. El bon amic Marc Vila fa uns dies m’ha fet arribar la crítica de Timothy Snyder, historiador de Yale, dient a Habermas i als alemanys que “no prendre partit és ser part” i que es volen treure la responsabilitat del damunt, fugint de la realitat, i aïllar-se en l’amor propi. Es pot acusar Habermas de ser un Putin-versteher, un “comprensiu amb Putin”? Pateix Alemanya –i solament Alemanya– una autèntica crisi d’identitat política? És abaixar-se els pantalons recomanar, com fa Habermas, que la sensatesa i el seny, la Besonnenheit, sigui encara avui una ponderació de la raó? L’intel·lectual ha de callar en temps de guerra?

Hi tornaré. No és fàcil de seguir aquest debat “entre mentalitats contemporànies però no simultànies”, com diu Habermas.

Passeu un bon estiu!