Veïns

Ni el més forçut del poble ni el neohippy que tot el dia predica missatges misterwonderfulians per tots els canals possibles i s’omple la boca de paraules com empatia, ajuda mútua i blablabla, ni tampoc la del segon que gairebé sempre saluda. Tampoc ningú dels qui no coneixia i que em trobava a l’ascensor, al garatge, al carrer. Tant és que me’ls trobés fent equilibris amb la nevera carregada al carretó, traginant caixes o bosses o mirant de fer la quadratura del cercle a l’hora de carregar els somiers des del maleter. Algun “Bon dia!”, algun “Hòstia, quina putada!” i més d’una mirada de “Mira quin pringat, fent un trasllat en plena onada de calor”. Ara, tret del noi que porta la pizzeria, ningú no s’ha ofert a donar un cop de mà espontani. No és que l’esperés però sí que a partir d’un parell de moments en què va ser molt evident que un parell de persones em podrien haver donat un cop de mà insignificant que m’hauria ajudat significativament (res de l’altre dijous: aguantar-me una porta quan anava carregadíssim o picar l’ascensor per mi quan jo no tenia mans per fer-ho), em va sortir la vena estadística i vaig començar a compatibilitzar mudança i treball de camp. La cosa, però, va ser tossudament avorrida: absolutament ningú –pizzer a banda– durant cinc tardes i dos matins no va fer el més mínim gest de cooperació cívica de baixa intensitat com ara fer-se a un costat a la vorera quan hi passava un malabarista maldestre carregat de bosses i caixes. La cosa no va de denunciar ni d’exposar un cas personal –si existeix alguna cosa semblant al “lector habitual”, bé sabrà que no gasto aquesta mena de columna–, tan sols de compartir dues coses que em passaven pel cap mentre anava completant la meva gimcana d’aquest estiu. La més banal: que divertit que resulta veure com tots els discursos d’harmonia i empatia universal canvien quan requereixen una mínima aplicació pràctica concreta i no hi ha ni llums, ni taquígrafs ni focus ni followers. L’altra, de molt més significativa –i que apuntava l’Aurora Baena l’altre dia a una de les àgores de La Serenalla–: comencem a ser conscients que la crisi de l’habitatge no és només econòmica, que si ens expulsem d’on vivim cíclicament ens quedarem sense veïns, sense barris, sense viles i sense cap projecte de vida en comú.