Preparant el pla B

Tinc la profunda convicció que el Coprincipat comença a estar amortitzat. L’adhesió a un sistema institucional únic al món, amb dos prínceps exercint com a cap d’Estat indivís, és directament proporcional a l’edat. Andorra no tindria sentit ni seria viable sense els equilibris internacionals que aquesta fórmula ha permès ni la tutela de dos dels actors més influents de la història: l’Església i França. Només cal tirar vuitanta anys enrere per imaginar què hauria estat d’una Andorra sense coprínceps durant la Segona Guerra Mundial. En som molt conscients els que ens movem en la cinquantena i per sobre o, fins i tot, en la quarantena, però per sota d’aquestes edats preval la desafecció. Els joves no perceben ni la necessitat ni l’oportunitat que representen els coprínceps. És com pretendre que es facin seguidors d’un club de futbol vingut molt a menys, només per la trajectòria històrica. Si no som capaços d’explicar o transmetre als fills el que devem a la institució o la utilitat que pot tenir en els nostres dies, vol dir que li queda escàs recorregut. Mentre no facin excessiva nosa, ningú, ni els que es declaren republicans en la intimitat, en farà cavall de batalla. El problema és que el dogma catòlic comença a ser un obstacle. En un moment en què el món va més ràpid que mai, l’Església catòlica continua al seu pas. Sense infravalorar la capacitat d’adaptació tradicional, que li ha permès sobreviure segle rere segle, aquesta vegada el tren passa a molta velocitat. Si no pot donar resposta a molts dels debats de la societat, el paper de l’Església esdevindrà cada cop més testimonial. El Vaticà i, per tant, el Copríncep episcopal s’han atrinxerat amb l’avortament com ho farà –és qüestió de temps– quan es plantegi el debat sobre l’eutanàsia. I la situació pot resultar incòmoda per a l’homòleg francès, cada cop serà més interpel·lat sobre les particularitats de l’estat on regna. Es poden demanar tots els estudis sobre l’encaix legal d’una despenalització, que no legalització, però aquest, lamentablement, no és un debat jurídic, ni sembla que es pugui resoldre amb la signatura d’un o un altre. Perquè, posats a analitzar, potser que comencem a mirar alternatives a l’actual sistema institucional.