No per a nosaltres

És automàtic: és passar a funcionar uns dies en mode acampada i experimentar la certesa que no necessito el 90% de les coses que m’envolten. Una altra manera d’entendre-ho –molt menys hippy i autocomplaent– és desfer-te de la meitat dels trastos que t’acompanyen de fa temps perquè simplement deixen de caber a l’únic pis del teu poble que et pots permetre pagar perquè el propietari d’allà on vivies en vol ara més del doble i perquè el propietari d’allà on viuràs diu que és el mercat, amics. I sí, ei, realment acabaré agraint haver-me desfet de literalment el 50% de la meva companyia inanimada diària però una cosa és que m’ho digui jo i una altra és el discurs de certes elits que amb la qüestió de l’habitatge comencen a tornar a fer anar el discurset aquell ranci del viure per sobre de les nostres possibilitats. Què n’hem de fer de tants metres... Que de pisos n’hi ha, però que no pretendrem a sobre triar on viure... I que si no ens agrada el que hi ha, que la porta és ben gran. L’insuportable, doncs, no és ni la situació final ni tan sols la ideologia darrere tot plegat (que veurem que no n’hi ha), és el paternalisme. El paternalisme d’explicar-te des de l’abundància que n’és de bona l’austeritat. Escolti, que de les bondats de l’austeritat ja me’n convenceré jo mateix o ja me la menjaré jo amb patates, la meva austeritat obligada, encara que no em convenci, però que Gargantua o Pantagruel ens parlin de frugalitat, miri, no. Perquè aleshores hauríem de posar dues alternatives a sobre de la taula: austeritat associada amb dignitat (vivim amb menys però amb preus raonables); o austeritat general autoimposada com a societat (cosa que no ens aniria gens malament a tots plegats). Però ai no, que el mercat encara és aquí, i no, que si no comprem la màquina ja no funciona, i no, que a nosaltres que ens ho podem pagar ja ens va bé viure envoltats de coses inútils. I aquí ens trobem amb l’última de les fronteres de qualsevol projecte polític, el factor que impossibilita una darrere l’altra moltes de les mesures que solucionarien la major part dels problemes que ens minen com a societats: el sí però no per a nosaltres. Austeritat sí, però no per a nosaltres. Decreixement sí, però no per a nosaltres. No és ideologia. És el poder que va cegament a la seva.