Nacionalisme de crisi

En períodes de crisi –no només econòmica– com l’actual, una de les respostes clàssiques que mai no falten al menú és la del replegament nacional, la del nosaltres abans. A banda de l’al·lèrgia –més o menys– que ens pugui generar el nacionalisme com a reacció per la banda moral o ideològica, el problema és que no resol els problemes existents i no deixa de ser una disfressa de cert elitisme.

Ras i curt, per a la major part dels problemes de les nostres societats, mai no em sembla un problema de fora o dins, em sembla un problema de sí o no, o de a o b, però no de fora o dins. Si ens centrem en problemàtiques concretes, i per mirar de ser més clars encara, se me’n refot la nacionalitat de qui especuli amb l’habitatge a casa nostra, el problema no és que també puguin especular d’altres o que d’ençà que d’altres poden especular s’especuli més, el problema és l’especulació urbanística i els seus efectes en la nostra població. Vaja, que si ens posem la gorra nacional, ens l’hauríem de posar per detectar qui pateix el problema, no per exonerar qui pot continuar aprofitant-se’n. Com a andorrà, vull dret a l’habitatge al meu país, no dret a especular-hi en exclusiva. Perquè si no, haurem solucionat el problema d’una Andorra, però no els d’Andorra. I sí, sí, clar, haurem reduït el volum del problema –amb menys especuladors, menys especulació–, però no el problema.

Passa el mateix amb els usos dels béns comuns. Vendre’s el país al turisme pot ser un símptoma, però en el fons no és el problema. Agafem-ho ara a la inversa: si protegim el territori de la seva destrossa, sigui pel que sigui, ja no ens caldrà protegir-lo d’operacions orientades al turisme. Perquè tornem-hi, se me’n refot que el sotabosc se’l carregui l’enèsim projecte de mirador hipermegaguai o el pas de motoristes locals.Tinguem clar que és espai públic i què s’hi pot fer i després, quan s’hi superposi al debat la capa turística, serà molt més fàcil de resoldre. I una mica més honest. Que de vegades sembla que tot va bé si ens beneficia a nosaltres –sigui qui sigui aquest nosaltres, tot i que acostuma a ser força més restringit del que s’admet– quan el debat que ens hauria d’ocupar és quines normes ens marquem per a tots.