Rabioses que s'orinen

Acabo les xerrades d’agost, estiuenques, caloroses i refrescades amb cerveses i gintònics, amb un altre entreteniment lingüístic amb què feien passar l’estona a les criatures més o menys un pèl més cap aquí de l’any de la picor. Consistia a explicar-nos per què les coses es deien com es deien i a deixar-nos amb un pam de nas: Jaume I, en conquerir el País Valencià i tastar una beguda de xufles que una senyora li va oferir, va exclamar: “Això és or, xata”, i li va posar nom; en Sam, un lladre que actuava pels camins de l’Empordà durant la Guerra del Francès, va ser detingut per uns gendarmes sota el crit “Sam, arrête!”, paraules que van donar nom a la peça de roba amb què es tapava el tors.

I a mi m’agradava especialment saber d’on venien els noms de lloc. És evident per què Dólar, el poble on va néixer l’avi Roman, es deia com es deia, però la contrada on va néixer l’àvia Carmeta es deia Rabioses perquè les dones de la zona, cansades d’haver de pagar el dret de cuixa al senyor de Cruïlles, li van parar una emboscada i el van pelar i escorxar com un conill. I encara era més divertit si feies camí i t’anaven explicant per on passaves: no cal que us expliqui d’on ve Verges ni Ultramort ni Casavells, però potser us agradarà saber que Parlavà es diu així gràcies a en Sam, aquell lladre de qui us he parlat, que, quan el perseguien els gendarmes, un veí del poble el va delatar indicant-los el camí que havia pres: “Par là bas!”, els va dir.

Sent com us dic, no és d’estranyar que, poc després d’arribar a Andorra, en convidar-me a fer una xerrada sobre uns quants topònims del país, em descuidés que Aiguarrebre rep el nom de les aigües ràpides (igual que Rabioses!) i els digués que simplement rebia aigua; els fes tornar bojos volent-los fer creure que una colla de menairons fent pìpí van batejar el riu d’Urina; els assegurés que a Segudet tothom tenia el cul d’en Jaumet o que a la Massana s’havien curat d’un mal estrany que només els afectava les mans, i que, marededéudemeritxellpregueupernosaltres, a Visanseny és una encontrada canillenca on fan trobades d’amagat les poques persones del món (mundial) que saben fer servir la Visa amb seny.

Ho confesso: no m’han convidat mai més a fer cap conferència. No ho entenc.