La cua

Quan van al súper, eviten l’hora de més afluència. Ell no suporta les aglomeracions, l’atabala l’oferta desbordant de les grans superfícies i es tensa si ha de fer cua. Aleshores s’obsessiona amb la resta de clients (n’hi ha que fan soroll, alguns no van del tot nets, les famílies no controlen les canalles) o, el que és pitjor, critica en veu baixa els reponedors i les caixeres. K té un cert grau de desadaptació social, però no prou greu per necessitar una visita a cal psicòleg. A ella (anomenem-la A) li incomoda i per això van a aquelles hores. Compren el que necessiten i van a la caixa. Quan avancen entre les rengleres de poselles, K imagina que al passadís paral·lel, atrinxerat secretament, algú altre es dirigeix cap a la mateixa caixa i accelera el pas empenyent el carro fins que gairebé derrapa a frenar davant la cinta transportadora. Somriu dissimuladament quan arriba el primer, cosa que passa gairebé sempre perquè, en realitat, al passadís del costat no hi havia ningú. Només hi ha una caixa oberta, però no hi ha cua. Això sí, descobreixen que la clienta que els precedeix ha omplert el carro fins dalt, l’ha dipositat a la cinta i la caixera, eficàcia màxima, ha anat passant els productes que llisquen suaument cap a l’altra banda. Però la clienta encara no ha començat a posar la compra en bosses i ja no queda lloc. És una padrina menuda, de pell apergaminada, ossos fràgils i cabell de plata. La cosa va per llarg: la nonagenària es mou a poc a poc, va sola, no pot carregar pes. Rere K arriben més clients. Quan veuen el panorama, bufen. S’atansen a K impacients i ell es gira, molest, i els clava una mirada eloqüent que els fa enretirar una mica, però no prou. Ara és K qui bufa. Ella s’inquieta. Li diu que estigui tranquil, s’atansa a la jaia i li demana si la pot ajudar. Fa que sí i automàticament, amb l’agilitat que li és pròpia, A comença a endreçar les coses de la padrina, i comenten si posen els ous aquí, el detergent allà, etcètera, i en un moment ha tornat a omplir el carro mentre la vella busca la cartera per pagar. La dona marxa agraïda. A i K acaben abans. A vegades un petit gest d’amabilitat i una mica d’empatia són suficients. Llàstima perdre’ls tan sovint en la sobreabundància estressada del dia a dia.