La nova normalitat turística

Pocs canvis en el panorama turístic andorrà: com sempre els botiguers, malgrat l’afluència massiva de visitants, expressen la seva insatisfacció habitual, a diferència dels hotelers, que es mostren satisfets amb el grau d’ocupació i diuen que no han rebut queixes de la taxa verda imposada als clients. El valor de les importacions supera amb escreix el d’abans de la pandèmia, malgrat una inflació galopant que no depèn de nosaltres. L’afluència a l’agost ha estat de tal magnitud que Mobilitat aconsellava no agafar el cotxe als residents. Els carrers i les muntanyes han estat a vessar, s’han produït retencions d’entrada al país per les dues fronteres i els problemes de mobilitat s’han aguditzat, tot i les inversions per condicionar la xarxa viària. A la Massana i Sant Julià, que són els nuclis més afectats pels embussos freqüents, s’afegeix Canillo, col·lapsat per manca de pàrquings, rotondes que no faciliten el pas dels busos i pels molts turistes que, davant la saturació del centre, opten per noves experiències com el pont tibetà i el mirador.

El turisme és una activitat lucrativa i els esforços per regular aquesta indústria, moltes vegades, donen resultats escassos i fins i tot estèrils. Aquest sector, que mou l’economia del país, no és amant de límits i regulacions que, d’existir, no es tenen en compte; els responsables prefereixen tancar els ulls, ignorant els impactes mediambientals i socials que provoca una activitat que consumeix territori. Abunden les notícies de llocs turístics inundats per la massificació i Andorra forma part d’aquests escenaris. Els éssers humans som capaços de transformar un bé cultural i paisatgístic en un producte, esgotar-lo fins a l’extenuació i desproveir-lo de la seva ànima.

Les expectatives dipositades en aquest estiu postpandèmic han estat massa elevades i ens hem adonat que tot continua igual: aglomeracions, col·lapses i sobreexplotació del territori. Fins aquí una part dels ingredients per posar a la batedora en any d’eleccions, als quals es poden afegir les pensions, l’acord amb Europa, la preocupant degradació del sistema sanitari i el preu de l’habitatge que no satisfà ni els llogaters, per elevat, ni els propietaris, per imposat. En aquest context, les solucions no són fàcils i els polítics són de plànyer.