“Mortus est qui non respira”

Amb aquesta mitja llatinada, el pare reproduïa allò tan andorrà del “Ni ou ni parla: senyal que és ben mort” que el batlle sentenciava després de preguntar tres vegades “Mort, qui t’ha mort?” al cadàver (mort com un mort) i d’una estona marcada pel silenci. Però sempre hi ha hagut morts més vius i morts més morts. Per exemple, em sembla que ja us he explicat alguna vegada que una senyora, en veure el cos inert de la meva mare, va sentenciar: “Quina cara de salut que fa!” i que em sorprèn que quan jo era més jove els morts fossin acomiadats amb plors i que ara ho siguin amb aplaudiments (deu ser perquè els vius ja estan farts d’aguantar-los).

Ara mateix, però, donen en directe per diverses televisions europees l’enterrament d’una senyora que es veu que ja fa més d’una setmana que ni ou ni parla, però que, tot i així, l’han passejada amunt i avall durant dies no puc entendre ben bé per què, si perquè s’acomiadés dels seus paisatges, perquè qui volgués li cantés les absoltes o perquè el circ que entreté les multituds de multituds de problemes s’ha d’allargar tant com es pot. I m’ha entrat una enveja... La senyora era reina, és a dir, que en alguna cosa ens assemblem: jo soc la reina de casa meva, o de la cutipèrsia, que deia l’àvia Ramona. Ara tinc enveja que, pagant la padrina (és a dir, tots vosaltres), quan em mori (i ho faré) em porteu a passejar uns dies per aquells llocs que estimo: de Sant Miquel d’Engolasters a Sant Cebrià dels Alls, de Meritxell als Àngels, del canal de Seta a la platja de Cotlliure, del castell de Bellver al Puig de València, de la plaça dels Arínsols d’Encamp a la placeta de la Pietat de la Bisbal d’Empordà, de l’Alguer a Fraga, de la vall d’Incles a la plana de Negallops, del bony de les Neres a la roca Filanera, de Montaub al Montgrí, del delta de l’Ebre a la platja dels Tres Micos, del passeig Ramon Asprer al passeig del Callao, de l’Illa de Ré al marquesat del Zenete...

Aturo els dits, llegeixo el que he escrit i... Deixeu-ho perdre, com si no hagués dit res. Aprofiteu tot el que pugueu d’aquest cos alt, gros i talòs i cremeu-ne les restes (no voldria que els cucs s’empatxessin amb tanta carn). No, tampoc cal que passegeu la cendra. Seré morta i no respiraré, ni ouré ni parlaré. I morta jo, merda per als vius.