No hi estenguem cap vel a sobre

Aquest final d’estiu o principi de rerevera (“Primavera d’hivern - Primavera d’estiu. / I tot és Primavera:/ i tota fulla, verda eternament”), en comptes de parlar de la moda de tardor, es parla d’una sola peça de roba, el vel, com diu el diccionari, un “tros de roba de tela prima, de gasa, etc. amb què les dones es tapen la cara o el cap” o, si voleu, la “part del vestit de les religioses que cobreix el cap”, no en va “prendre el vel” vol dir fer-se monja.

El vel és com a mínim tan antic com Isis, la deessa de l’antic Egipte que en tenia un que descobria als mortals la presència de la ignorància i de la mort. Ja en duien Rebeca (Gn 24, 65) i Tamar (Gn 38,14), i en el Càntic dels Càntics, en duia Ella: “Que n’ets de bella / estimada meva, / que n’ets de bella. / Els teus ulls són coloms / darrere el teu vel” (Ct 4,1). I, segons la pintura i l’escultura de tots els temps, en portava la Verge Maria (Mare de Déu de la Llet de Bermejo), la Pietat (veig la de Miquel Àngel), les dones europees de mitjan segle XV (El matrimoni Arnolfini, de Jan van Eick) i les del segle XVI (Dona amb vel de Rafael)... I molt més cap aquí, totes les dones de les nostres contrades a principis del segle XX i moltes de les nostres àvies ja a la segona meitat del mateix segle: l’àvia Meiu, l’àvia Carmeta... no sabien anar sense i recordo que, si els deies que els sortia un ble de cabells (encara que fossin quatre pèls), corrien a amagar-se’l: “Així ens ho han ensenyat, així ho fem”, recitaven.

Avui, pels nostres carrers, per les nostres places, per aquests camins d’Europa, acostumats els últims cinquanta anys a veure-hi només vels de monges i vels de núvies (“Toca’m [...] com si fossis la núvia amagada sota el vel”, escriu en Quim Ponsa), hi trobem dones com nosaltres que també el porten. Però és que fa un segle a Casablanca tampoc el duia ningú: us imagineu en Rick renyant l’Elsa per haver-se tret el vel? Sempre cal un vel per cremar-los tots: les dones de tot el món en tenim experiència i les dones dels països àrabs no són diferents. El primer vel cremat es paga molt car, normalment amb la vida, com en el cas de Mahsa Amini, però dona valentia per cremar-ne molts d’altres i enfrontar-se obertament a l’opressor. Torna-la a tocar, Sam, fins que els hàgim cremat tots.