Corfbol

Tot i que tenim tendència a queixar-nos d’allò que fan els polítics com a conjunt, una bona part dels problemes que assolen les democràcies occidentals ve del fet que tenim tot d’actors polítics que competeixen tots en un mateix torneig però que juguen a esports diferents. Uns la toquen amb la mà, d’altres amb el peu, d’altres van amb raqueta i els més espavilats juguen a amagar-se i a ser els últims a sortir. I ei, molt bé la creativitat i les autoconviccions de cadascun d’ells de ser els més llestos de la classe, però els qui paguem per veure el torneig potser hauríem d’exigir que tots juguessin una mica al mateix, i a poder ser a alguna cosa amb valors del tipus corfbol. Però tots al mateix, sobretot això, bàsicament perquè la democràcia és un joc on perquè funcioni hem de poder comparar opcions i si ja és complicat determinar si és millor el Barça o el Liverpool, imagineu que haguem de comparar entre el City, els Warriors, els All Blacks, la Simone Biles o la Serena. Doncs això és una mica el que ens passa amb els que competeixen per la nostra papereta. Partits que governen i que juguen amb informació privilegiada i amb recursos de poder per camuflar o alentir escàndols o per fer millors propostes i alhora partits que governen i que no poden fer propostes desenraonades perquè han de governar i no poden desconnectar tant de la realitat com d’altres. Partits a l’oposició que critiquen tot el dia coses que si ells governessin aplicarien i partits de l’oposició que no poden demostrar tot el que farien perquè els priven d’informació o perquè sense exercir el poder no pots demostrar el que faries de manera executiva. Partits populistes que creen estats d’opinió artificials perquè saben que mai no hauran de fer baixar a terra els coloms que fan volar tot el dia. Partits tacticistes que en lloc de contribuir al debat públic amb aportacions que farien avançar el país s’amaguen a la rereguarda esperant a millorar la seva oferta electoral. I així amb moltes altres variacions, aquí i arreu, contribuint a un guirigall de propostes incomparables que perverteixen perillosament la competició i que no paren de fer baixar les audiències mentre tots ells estan convençuts de ser els millors d’un torneig en què juguen sols.