Les rutes de les rates

Madrid, 1950. Tardor. Un vespre gris, amb un cel de plom, aombra els car-rers principals de la ciutat. Els núvols baixos i la boirassa que humiteja els carrers enfredoreixen la Gran Via. D’un portal surt un abric cendrós, amb solapes apelfades i mànigues que carretegen un maletí. Un cotxe recull l’home que s’amaga sota el barret. Passa un vehicle de la policia, però no s’immuten. Els agents els saluden amb cordialitat. L’enllumenat és insuficient. A Chamberí l’home pica a la persiana d’una gelateria tancada. En aquella hora sinistra no hi ha nens. Un italià elegant apuja la persiana per deixar passar l’alemany del barret. La reunió és breu. Surten tres homes i el mateix maletí. Va carregat de documents i identitats falsificats. Pugen al cotxe d’abans i s’aturen prop de la porta d’Alcalà. Entren al restaurant Horcher, al carrer d’Alfons XII. Els seus “clients”, amics feixistes de poder adquisitiu alt, de pas per Madrid, segueixen la ruta de fuga que tants i tants feixistes i nazis van fer acabada la guerra, fugint de la justícia internacional. Però amb la guerra freda, per als aliats, els vells feixistes eren una preocupació menor. I les ratlines, les rutes de les rates per on feixistes i nazis s’evadien amb documents falsos cap a Argentina, Brasil o Síria, passaven per un Madrid franquista que era refugi segur abans d’embarcar-se cap a altres continents amb identitats netes. La CIA tenia controlat l’alemany de la Gran Via, Johannes Bernhardt, i sabia que la seva empresa era una tapadora. Però poc la preocupava. Com tampoc Arturo degli Agostini, l’amo de la gelateria i un dels feixistes més actius de la comunitat italiana. El tercer home, Otto Skorzeny, havia rebut directament de Hitler l’ordre d’alliberar Mussolini del seu arrest a l’hotel Campo Imperatore. Havia estat coronel i membre destacat de les SS, s’instal·là definitivament a Madrid malgrat ser buscat per la justícia. Convençuts que la seva causa era justa i ressorgiria, van sobreviure a l’Espanya franquista i més enllà. Van ser la baula entre el vell feixisme dels 30 i el neofeixisme de la segona meitat del segle XX. Ara que a Itàlia ha guanyat l’extrema dreta, molts tremolen perquè tornen els dimonis del passat. Però s’equivoquen: en realitat, mai han marxat.