“Putas!”

Viure plegats és una cosa que s’ha de practicar. Potser no ens surt a la primera, potser ens costa una mica agafar-hi traça, però si es practica acabarà sortint. El que no té cap mena de sentit és pretendre que surti bé viure plegats quan el que practiquem és viure segregats –no conec ningú que hagi après a jugar a futbol practicant el tennis o que hagi esdevingut un gran escriptor gràcies a depurar molt la seva tècnica al parxís–. Una altra cosa és que alguns diguin que hem de saber viure plegats i el que pretenguin, en canvi, és que tothom es faci amb tothom excepte ells, que ja es faran amb els seus. En qualsevol cas, però, si donem per bo que hem de saber viure plegats –fixeu-vos que no recorro a sinònims, no fos cas que la cosa no s’entengués– hauríem de practicar molt més això de viure plegats. Si donem per bo que hem de poder viure plegats, potser no tenen gaire sentit les escoles o les residències universitàries segregades per sexe. Si donem per bo que volem i que hem de poder viure plegats, potser no té gaire sentit apostar per sistemes educatius segregats, amb escoles públiques per a alguns i escoles privades amb vocació de bombolla per als altres, per sistemes universitaris amb universitats per a les elits i universitats per a la resta. Si donem per bo que és desitjable una societat on tots puguem viure plegats, potser no té gaire sentit que continuem apostant per guetos urbans –més camuflats que fa un temps, però absolutament efectius–, o que treballem, en el cas d’Andorra, per fer possible el somni humit d’alguns d’una Andorra per a bons andorrans i VIP guests Runer amunt, i una Andorra necessària, d’acord, però de segona, tolerada al país per treballar però desterrada Runer avall per a tota la resta. L’alternativa, aquests dies, és molt visible: l’alternativa a no viure plegats és l’horror d’aquell edifici de Madrid ple de nens d’alt poder adquisitiu, doblement segregats, per sexe i per ingressos dels pares, que desconnectats de la resta del món tornen a la selva, a la selva de la impunitat on defensen que guanyi el més fort, on ells defineixen les putes. L’alternativa a l’alternativa la trobem a l’obra de la nova Nobel: un món –el que ens descriu Annie Ernaux– on veiem nítidament la perversió de la recerca de la distinció i la importància de saber viure plegats.