Ho tenim a tocar

Ens passa cada cop que hi ha una crisi. Quan topem amb l’abisme de morros, quan ja no es pot no decidir més, els governs d’aquí i d’allà acaben fent coses similars: decidir en pocs dies el que feia mesos o anys que anaven posposant i, quan ho fan, aplicant mesures que en temps de calma havien menystingut. Investits d’una diguem-ne legitimitat de temps de crisi o legitimitat de l’inevitable, passen a decidir i a implementar el que justament fins ara –i no sabem gaire per què– havien mirat d’evitar. La retòrica triada pel cap de Govern a la roda de premsa d’aquesta setmana sobre estalvi energètic i sobirania energètica n’és una bona mostra. Fins a tres moments diferents, Espot es va pràcticament excusar per governar, per decidir: amb l’augment de les tarifes (“mal ens pesi”) i amb l’extensió de l’obligatorietat de les mesures d’estalvi als comuns i a les empreses. En relació amb aquestes últimes, fins i tot ens va confessar que van ser els mateixos empresaris que li van dir que fessin via, que menys recomanacions i més obligacions. Si anem al contingut de les mesures... ens trobem amb coses com ara menys màniga ampla amb tabús no demostrats –sobre la relació entre decoració de Nadal i il·luminació d’aparadors i les vendes dels comerços– i amb el fet que en totes les mesures adoptades es va insistir en la importància –sense esmentar-la, que fa lleig i socialdemòcrata– de la progressivitat: que paguin més els qui més tenen (aquí també els qui més contaminen) i que rebin ajudes els qui no hi arriben. En síntesi: decidir sobre temes on tocava decidir, regular sobre qüestions que es gestionen millor regulant-les, i prendre mesures preocupant-se alhora d’assolir els objectius d’aquella política específica i de no contribuir encara més a trencar el teixit social que aguanta el país. I si ara assumim que aquesta és una via vàlida? I si mirem amb els mateixos principis més enllà de l’emergència? Si ho féssim, potser ens n’adonaríem que atrevint-nos a regular principis clau ens estalviaríem centenars de reglaments sense sentit, que decidint a temps no caldria decidir tant i que si la progressivitat fos un principi estructural del país i no un pegat només quan és inevitable, la gestió pública seria més fàcil i el país, una mica més just. Ho tindríem a tocar.