Memòria

16 d’octubre. Tardor a Andorra. Al migdia la temperatura arriba a ser sorprenentment agradable, però les nits són fredes i els matins humits. Quan els primers llostres del dia esquincen la fosca del cel, els bromalls s’arrapen a la serra d’Enclar i es resisteixen a desfer-se. Gairebé mil metres més a baix, el fum de les xemeneies es confon amb el tel boirós que senyoreja la vall. Silenci. Les poques persones que passen pels carrers empedrats caminen a recer de les façanes. No hi ha cotxes. Som l’any 1943. Espanya viu els moments més durs després d’una guerra civil, fratricida, mentre a Europa el mal s’estén i els nazis han ocupat França. L’esvàstica oneja a la frontera del Pas de la Casa, omplint d’aires de guerra el cel d’Andorra. Una ombra s’atansa a la Casa de la Vall, obre la porta de mig punt i arrenca el primer badall del dia a l’edifici. És un agent del Servei d’Ordre, el primer cos de policia, que en aquell temps era constituït només per sis agents i un cap. Al fons de Casa la Vall, encauat en un calabós llòbrec i fred, mig excavat a la roca, un home espera que el jutgin. Agonitza sobre un jaç de palla insuficient i pateix la solitud oblidat de tot-hom. Gairebé ningú no el visita. A les parets de la cel·la hi regalima la humitat que s’ha colat per la finestra que hi ha al cel de la presó, una obertura mínima gairebé cinc metres més amunt, amb barrots de ferro, però sense vidre, per on la gelabror i la pluja de la nit enlloten el terra de la cavorca. Després de més de dos mesos tancat en condicions infrahumanes, magre com un Dijous Sant, escardalenc, fràgil i amb la pell pàl·lida com la neu, el seu cor sent l’hivern de la nit i els pulmons amb prou feines escalfen el baf que se li arrapa a la cara com bromalls atrapats en les faccions encinglerades. Ha acceptat la culpa. I ara accepta la mort. El 15 d’octubre, divendres, es va reunir el Tribunal de Corts i dilluns serà conduït a la plaça pública, on li serà llegida la sentència davant de tot un país. És Pere Areny Aleix, condemnat per haver mort el seu mig germà Anton, l’hereu de casa Gastó de la Costa de Ransol. Pere Areny, l’últim condemnat a mort d’Andorra. Ara sent la clau del calabós i s’incorpora, disposat a rebre la pitjor humiliació. L’última.