Sota control

De les sèries que m’agradaven quan era nen, adolescent i jovencell, estic força convençut que de cap d’elles no en vaig veure mai més de la meitat dels capítols. Perquè algunes les començàvem a mirar quan ja tenien cert renom, perquè algun dia sortia més tard de l’entrenament o tenia dentista o estava malalt o castigat o ma mare volia mirar aquell dia una altra cosa o teníem visita a casa o l’havien canviada d’hora o l’havien deixada d’emetre. I quan veia els capítols, de vegades els enganxava tard o me’n perdia un tros perquè havia anat al lavabo o perquè havia marxat la llum, perquè tocava anar a comprar el pa o perquè picava el veí a la porta. I de vegades no sentia bé els diàlegs, perquè el meu germà m’emprenyava o perquè algú xerrava al telèfon, que estava enganxat a la tele. I, malgrat tot, eren les meves sèries preferides. Perquè no hi havia gaire tria –cert– i perquè la complexitat argumental de les sèries es testa amb els ximpanzés menys brillants dels zoològics –això també– i, per tant, podia seguir el fil del que havia anat passant. Avui, en canvi, tot i que no hem actualitzat el procediment de validació de guions, quan seguim una sèrie des d’una plataforma de streaming ho fem amb un control absolut: si et perds una rèplica perquè el protagonista xiuxiuejava, tires quinze segons enrere per comprovar que certament ha dit el que pensaves que havia dit; si anem un segon a la cuina a desar el iogurt que ens hem cruspit al sofà, aturem l’emissió i la recuperem; si no recordem què va passar exactament a aquell capítol a què fan referència, ho tornem a mirar o mirem el resum de l’argument que hi ha penjat a internet. Tot plegat, mentre a la plataforma on està penjada la sèrie hi ha una infinitat de produccions que desconeixem absolutament. La metàfora és, per tant, d’allò més efectiva: en el regne de l’infinit, ens sadollem amb la il·lusió de control de l’anècdota que ens passa al davant en aquell moment. I aquella il·lusió també és distracció. I això que ens passa amb les plataformes ens passa amb les democràcies: acceptem un sistema de què ho desconeixem tot però ens sadollem amb la il·lusió de control de sumar-nos a una onada d’indignació destapada per un Sherlock Holmes / Robin Hood que ha destapat que enmig d’una vorera hi havia una pedra que no tocava.