La pell molt fina

Fa temps que es deia que la pandèmia estava traient el millor de nosaltres, però la realitat és molt diferent.

Un cop passat el moment de més incertesa i por, en el qual com a societat vàrem ser exemplars, anem veient bocabadats com actualment les persones s’estan tornant cada cop més individualistes. Més exigents. Més agressives. Amb menys valors. Menys respecte. Menys solidaritat. Menys capacitat d’ajuda. Menys comprensió.

Un seguit de sorpreses, moltes vegades negatives, que a molts ens generen, fins i tot, vergonya.

Ens trobem en un context on el més increïble de veure és com ser bona persona és sinònim de debilitat. On el més fort és el superior, i el que crida més o és més agressiu, és el que té la raó. I aquesta mostra de força provoca un sentiment de satisfacció personal, sobretot quan ridiculitzes els altres, que arriba a ser preocupant.

Veiem una societat que perd el temps en el més impactant, i menys en el que és important.

Alhora, vivim un moment històric de guerres i canvi climàtic que ens obliga a ser més solidaris, a tenir objectius comuns per assolir fites necessàries per a la nostra supervivència.

Fa dies que veig o m’expliquen situacions que sincerament són increïbles.

I és que penso que la gent té la pell molt fina. Que a molts els falta conèixer món. Veure realitats a on la gent viu situacions similars amb més normalitat, i no vull dir que calgui normalitzar allò que no cal.

Parlo d’aquells o aquelles que es queixen per tot, que tot els sembla malament i que treuen una agressivitat excessiva davant de coses que poden arribar a ser poc rellevants o poc importants.

Aquells que a la primera criden per desfogar-se, potser per un sentiment de frustració.

Aquells o aquelles que la insolidaritat i la incomprensió els fa fer coses fora d’un comportament normal. Sense gens de vergonya davant dels altres. Al contrari, amb aquell sentiment de força que els alimenta i els dona satisfacció.

I aquests penso que tenen la pell molt fina. Massa fina.

I ens ajudaria molt que aquestes persones deixessin de mirar-se constantment el melic, deixessin de creure que són el centre de tot i aixequessin els ulls per mirar una mica al davant, i alhora, ampliessin les seves mirades per veure les coses des de diferents perspectives, i segurament anirem molt millor.