Nobel quàntic

Aquest mes d’octubre, seguint el seu costum, l’Acadèmia Nobel ha atorgat els seus diferents premis. Entre aquests destaca, com cada any, el premi per la Pau, que fou dirigit, i no podia ser altrament, a dues associacions de defensa dels drets humans, una d’Ucraïna i l’altra de Rússia, i a un opositor al dictador bielorús. D’aquesta manera, l’Acadèmia demostra la seva sensibilitat amb uns temes de ferotge actualitat i, de forma diplomàtica però taxativa, envia un fort missatge de suport als defensors de la legalitat i als opositors de la terrible guerra instada per un Putin totalment desestabilitzat. Més enllà d’aquesta distinció, he de manifestar la meva admiració pels científics que, any rere any, queden reconeguts pels seus valuosos treballs, els quals, ho he d’admetre, em costa molt sovint entendre, atès el seu alt tecnicisme.

Així, enguany m’ha interrogat el premi de física, acordat a tres professors, un francès i dos americans, de més de setanta anys d’edat, circumstància que fa pensar en el moment que molts països s’estan plantejant l’allargament de l’edat de jubilació. Tal com ho resumeixen els mitjans, aquests científics han demostrat que Einstein no sempre té la raó. Especialitzats en física quàntica, han evidenciat que dos elements que es veuen intricats, o sigui interrelacionats, acumulen més propietats o informacions, conjuntament, que la suma de les propietats de cadascun d’ells. Així, sempre que ho hagi entès bé, aquesta interrelació crearia un plus, que la física quàntica identifica. I aquesta característica seria exponencial, en el sentit que si s’hi afegeixen més elements, aquesta suma de propietats s’ampliaria i s’anirien multiplicant. Aquest resum ràpid, i espero exacte, fa pensar que les lleis de la física quàntica s’inspiren directament d’aquelles que regeixen les relacions humanes. Així, és cert que el treball d’equip, amb la unió de diferents elements, fa néixer unes idees i unes solucions que van mes lluny de les aportades inicialment per cada participant, gràcies, en particular, al diàleg que s’instaura en aquestes circumstàncies i que facilita l’emergència de noves propostes originals que, en solitari, ningú hauria articulat.