Un dia gris

No sé si mai us he dit que el meu despertador no és un giny que marca les hores i que, de cop i volta, et fa saltar el cor i et fa botar del llit amb una fressa inhumana que t’esglaia i, alhora, et fa renegar i et fa passar el rosari mentre et recordes de tots els sants i la família llur. El meu despertador em canta (i m’encanta: soc una encantada!) cada dia una melodia... i n’hi ha tantes que m’agraden! Avui, diumenge de Fira a Andorra, en comptes de cap sonsònia relacionada amb allò d’“alaba’t ruc (ruca, en aquest cas), que a fira et duc”, m’ha despertat amb aquella v(b)ella cançó d’en Pi de la Serra que deia: “Aquell era un dia gris, bastant trist / i jo em trobava a Madrís / tant se val, no és París...” i ja he pensat que la humitat em penetraria als pulmons i acabaria respirant a glops, com els peixos acabats de sortir de la mar.

En llevar-me, però, de seguida he mirat per la finestra i he buscat algun motiu per somriure i algun element que em dugués enllà d’enllà, a través dels anys, dels camins i de la memòria, envers tot allò que la tardor, aquesta rerevera que ens pinta el món de colors i l’aire d’olors de terra, m’ha regalat. I el cel semblava el tel de la llet acabada de munyir i he tornat a sentir el gust d’aquelles torrades en què l’àvia Meiu l’untava i ens feia sentir que berenàvem al costat dels àngels; els tres àlbers petitons que tinc davant de casa (l’Àlvar gran el tinc a dins) m’oferien cadascun un record diferent: les fulles d’un tenien el color dels pinetells i els rovellons de Can Marcó retocat amb les fulles seques fent sardana del passeig del meu poble; les fulles de l’altre, grises i macades, em duien a recordar que jo també tinc “les mans matusseres i endurides / de la pols dels camins / i els ulls cansats de combatre la llum”, i el tercer ja no tenia fulles, perquè se les va endur “l’enemiga / que sé també meva”.

El meu despertador encara cantava i no sé si continuava amb Pi de la Serra o havia saltat a la Salomé: “Se’n va anar / en un dia poc clar, / no sé pas si tornarà.” Jo, però, encara mirava les fulles (“Primavera d’hivern, Primavera d’istiu”) i descobria que la meva orquídia (la que tinc adoptada d’en Bernt i l’Antònia) té dos brots nous: “Avui, demà i ahir / s’esfullarà una rosa: / i a la verge més jove li vindrà llet al pit.”