Niaux

Setmana pessimista, aquesta. Sensació que ja tenim el cercle pràcticament tancat, que ben aviat haurem aconseguit ser una societat (global) que ja no pensa, que ja no es pensa. Parlo de cercle tancat perquè el foragitament del pensament ja em sembla consolidat a totes les generacions que ara mateix convivim a la Terra. Ens queixem dels joves –com s’han queixat totes les generacions anteriors a la nostra– però els que els ensenyem –o organitzem el seu aprenentatge– no ho fem pas millor i als més grans els tenim distrets maldant entre la supervivència i l’autorealització patrocinada. Distrets també amb Facebook igual que d’altres ho estem amb Twitter i d’altres amb Insta o TikTok. Distracció, ofec i recerca d’una felicitat inabastable són, de fet, els vèrtexs d’un triangle a l’interior del qual no es pot pensar, perquè no hi ha temps o perquè no és útil. I no és útil perquè tenim pressa i necessitem les coses ja (no pensis tant!) i baixaria una productivitat mal mesurada amb tot d’aportacions hiper­especialitzades que s’assemblen massa a les ordres de tota la vida. I ni seguint ordres ni anant ràpid no es pot pensar. De la mateixa manera que no es pot pensar si només pensem de manera aplicada, si en lloc de “pensar en” només “pensem per a”. De la mateixa manera que no es pot pensar si l’inici i el final del món som nosaltres mateixos, no pot haver-hi pensament si no hi ha horitzons amplis ni tampoc si no hi ha intercanvis, i no hi ha intercanvis perquè al món global tots ens repliquem, tots ens copiem, ens seguim i ens espiem i quan parlem ho fem des de bombolles diferents impenetrables i on qui s’atrevís a dedicar-se a pensar seria vist com un esnob pels qui des de dalt se’l miren reclamant-li productivitat i pels qui des de baix ho fan ofegats en la precarietat. De la mateixa manera que no podem pensar si la crítica no pot ser ni profunda ni àcida i només pot ser breu, digerible, acceptable i aplaudida. Setmana pessimista, aquesta, he deixat de confiar que puguem tornar a pensar i a pensar-nos. Per això, si se’m permet –seré breu– demanaré només una cosa: ja que no apostem per pensar-nos, apostem com a mínim perquè puguem imaginar-nos. Morta la Filosofia, salvem i impulsem les arts, últim reducte del pensar i del pensar-nos.