Prioritat convivència

Passat un temps d’ençà l’inici del model, crec que ja disposem d’elements de sobres per sospitar que això de la premsa (digital) de pagament no és cap bona idea. Evidentment té molt de sentit per als mitjans i té el punt positiu de recordar-nos que la informació té un valor i un cost i que la informació de qualitat té un cost molt elevat i que algú ha de pagar-lo. El problema és el de sempre, el d’acceptar el marc mental únic del mercat, complementat com a molt per uns ODS domesticats i emmarcats. En plena crisi de convivència (assumim ja que aquest és un dels principals problemes que ens assolen i que és extremament complex?), però, un dels criteris principals que hauríem de complir sempre en qualsevol decisió que afecti el col·lectiu hauria de ser precisament aquest, que afavoreixi (o com a mínim no torpedini) la convivència. I la premsa de pagament no ho fa, assumim-ho. Perquè alimenta una clivella més (entre els informats i els no informats), que se superposa a moltes altres. Perquè per captar nous clients deixem els titulars en obert i provoquem que els qui no es poden (entengueu de forma àmplia aquest poden) informar amb informació de qualitat ho facin a còpia de titulars cridaners o tan sols escapçats i premsa gratuïta que per ser-ho no pot invertir en qualitat o s’ha de vendre a interessos o tot alhora, ara o ben aviat, amb molt poques excepcions. O perquè els qui paguen per informació ben feta pagaran per una font, no per gaires més, contribuint així a mantenir i enfortir bombolles i trinxeres. Què hem de fer, però? Si ens ho mirem tot plegat amb visió de conjunt i amb el criteri de la convivència al capdavant, la resposta és clara: els mateixos que paguem perquè hi hagi urnes i paperetes. Si ens creiem de debò allò del quart poder i el lloc de pedra angular que ha de jugar la informació en una democràcia, defensar a capa i a espasa uns mitjans de comunicació de qualitat, equipats amb professionals de primera, hauria de ser una de les nostres prioritats. I sí, estic parlant de sufragar amb diners públics un periodisme independent i de qualitat, amb fórmules gens estrambòtiques que s’hauran de provar. L’alternativa, però, ja sabem quina és i no és ni equitativa, ni de qualitat ni ens fa millors com a col·lectius.