Ciberassetjament, rutina o xacra?

L’exclusió, el rebuig al diferent o la manca d’empatia i moral no són fets que ens acompanyin de fa poc, és una tendència que s’ha repetit al llarg de la història amb major o menor intensitat. No és exclusiu d’un sector concret de la societat, sinó que de formes molt diferents es manifesta de les persones més joves a les més grans. La diferència possiblement no està en la forma, sinó en els mitjans. Les noves generacions han nascut en un escenari on la comunicació, l’accés a la informació i la solució de milers de problemes que fa 50 anys eren extremament complexos s’han simplificat amb els mitjans tecnològics que, emprats adequadament, podrien atorgar-nos un entorn més segur, culte i inclusiu. El fet és que, com tot mitjà, pot emprar-se de forma equívoca, i més en entorns com l’àmbit escolar, que pot portar faccions tan vulnerables com nens i adolescents a patir situacions difícils i en els casos més extrems, irrever­sibles.

Segons fonts de les Nacions Unides, set de cada deu joves han patit ciberassetjament en algun moment de la seva vida i un de cada dos no ho ha explicat a ningú. Dades que suggereixen que és un problema real i que tot i que no es vulgui fer gaire èmfasi, ja que es pot interpretar que és cosa de nens, pot derivar en situacions terribles en àmbits psíquics o, en els casos més extrems, físics. Dins les mateixes dades, un de cada tres que han patit assetjament s’ha autolesionat arran d’aquest, xifra extremament esgarrifadora.

En temps passats, l’assetjament a l’escola podia traslladar-se a un àmbit segur quan s’arribava a casa, el problema és que amb la introducció del factor xarxes socials dins les interaccions, generalment d’adolescents, ja no poden trobar aquesta seguretat enlloc. Habilitar mitjans per lluitar contra aquesta xacra és la línia a seguir. És un molt bon avenç que el ministeri d’Educació hagi posat en marxa un telèfon per atendre afectats d’assetjament, com a eina complementària a les vies que els mateixos centres puguin dur a terme. A més, poder mantenir la víctima en cert anonimat pot permetre que la que tingui por a denunciar ho faci, i així no convertir allò inacceptable en un fet quotidià dins la vida d’una persona tan vulnerable com un nen o un adolescent.

*Manel Amorim, Membre de la secció jove de Demòcrates