Tic, tic, tic, ic

M’hi nego. Ja sabeu que soc tossuda com una banya de marrà i que, per molt que voldria dir-ne quatre de fresques sobre la política autonòmica (autonòmica! ai!) catalana (espanyola! ai!), no ho faré. I no ho faré perquè no m’avergonyeixo d’haver dedicat part del meu temps i de la meva vida a la política independentista, sense haver-hi guanyat ni un euro, ans al contrari; ni m’avergonyeixo d’haver estripat el carnet quan ja no podia defensar el que fins aleshores havia considerat el meu partit. I no ho faré perquè no vull haver-me de posicionar a favor ni en contra de cap partit independentista, perquè si els de baix, nosaltres, el Poble, no anem junts, semblarà que la colla de pintes que ara tenen la paella pel mànec, foteu-los el nom que vulgueu, tenen la raó. I no, no la tenen. No parlaré de política catalana perquè estic tipa de derrotistes, de caragirats, de pocapenes, de ploramiques, de vençuts, de culs d’olla, de mitges merdes, de bones persones, de lliris, de cap paper a terra, de taules de diàleg, d’ets un traïdor i tu més, de jo soc més maco que tu, de... Estic farta que fem la vida fàcil als fatxes, als espanyolistes, als de dretes, als qui més tenen, als socialistes... I no diré que tant se val qui critiqui qui, perquè aquí n’hi ha per donar i per vendre. Soc testimoni de llibres que no s’han pogut editar perquè el prologuista no era dels “nostres”, volent dir que era d’un altre partit independentista; d’actes que no s’han pogut fer perquè l’Ajuntament independentista de torn n’ha denegat el permís perquè hi intervenia, via telemàtica, el president de la Generalitat (no, no, el de l’altre partit independentista no: el del seu mateix partit!); d’amics que han deixat de parlar-se perquè un és de Junts i l’altre és d’ERC, però que continuen tots dos sent amics d’algun comú o d’algun sociata o d’algun del PP o d’aquells de qui no diré ni el nom.

M’hi nego, perquè “s’arrossega un verm badoc, fill de marfanta, en demanda de clemència. Si s’abellia la víscera de la pietat autocràtica a concedir-me una sola paraula vivificadora de perdó, m’agemoliré, rebuig de tènia, fins a fer-li eternes mamballetes.” Tot i que no diré res, no em fareu callar: “Apoteòtic, poteòtic, oteòtic, teòtic, eòtic, òtic... tic, tic, tic, ic.”