Molts diners, poc resultat

Molts l’esperaven amb impaciència i, per fi, va començar fa pocs dies enrere. Vull parlar, com no pot ser altrament, de la Copa del Món de futbol al Qatar. Envoltada, per cert, de nombroses polèmiques, tant per la seva localització geogràfica i climatològica com pel tractament que s’ha proporcionat als nombrosos treballadors que han intervingut en la construcció dels nous estadis. La setmana passada es va informar igualment de l’atribució a l’Aràbia Saudita dels pròxims Jocs asiàtics d’hivern. Decisió que costa d’entendre, vista la més que coneguda manca de neu en aquesta contrada. Ara bé, aquests dos esdeveniments demostren, si mai era necessari, la relació cada dia més estreta entre l’esport i els negocis. No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que aquestes designacions davallen d’un criteri econòmic, i no estrictament esportiu. A més a més, propicien a aquests dos països, dels quals la reputació ha estat vàries vegades posada en entredit, atesa la seva política en relació amb els drets humans i, en particular, amb els drets de les dones, l’oportunitat d’intentar netejar la seva imatge internacional. No són els primers estats que desenvolupen aquesta estratègia. Així va ocórrer als Jocs Olímpics de Moscou el 1980, que no tenien cap altra finalitat. I tant els països hostes com les federacions esportives hi troben el seu interès, diplomàtic per als uns i econòmic per als altres. Aquestes constatacions posen en relleu la influència cada vegada mes intensa de l’economia en l’organització d’esdeveniments esportius, però també en les relacions internacionals. Tal com ha afirmat un estadista francès, els estats no tenen amics, sinó únicament interessos. I aquest principi porta també a acceptar d’aquests països conductes que serien del tot censurades en els sistemes democràtics. Però, com ja s’ha dit, predomina el rendiment econòmic, que, a més a més, no sempre és públic, sinó que afavoreix, en gran manera, uns interessos privats minoritaris. Ara bé, ens podem preguntar sobre la real eficàcia d’aquesta forma d’actuar, tot i el seu elevadíssim cost, atès que els espectadors, en la gran majoria, són conscients d’aquesta voluntat de dissimulació i no cauen en la trampa.