Roda-soques

I aquí, esperant l’hivern, que sembla que, per molt que ens l’anunciïn, pobre idiota, deu haver gosat pujar en algun dels trens de la Renfe o espera el tren que diu que ha de venir cap a Andorra o potser fins i tot, ha agafat un vol d’anada i tornada a Madrid per assegurar la viabilitat d’una línia aèria que se m’acut més aviat inviable, si més no per a la butxaca de la Padrina, que, tot i que diu que ha d’estalviar, cada cop la té més foradada. Cansada de la calor, de la suor increïble, de fer la feina que només fan els cansats (i tan cansats com estem!), d’aguantar dropos i droperies, de poc dormir i de molt vetllar, dijous passat, roda-soques com soc, vaig veure l’oportunitat d’escapar-me i fer una volta a Catalunya en cinc dies farcits de política, d’amics, de companys, de mam, de nyam, de non i, és clar, de farts de riure (alguns per no plorar).

Dijous: Andorra-Lleida. Volia aturar-me a dinar a Balaguer, però les obres a la ciutat i la desgràcia dels confiats van fer que hagués de sortir-ne i acabar dinant un entrepà de tonyina a l’hotel. Al vespre, cap a Juneda, a commemorar els 100 anys del Dr. Colomines. Una pizza a quarts de dotze de la nit i a fer nones. Divendres: Lleida. Finalment, si descompto les quatre horetes dedicades a corregir, va arribar el fot-me-les aquí per falta de butxaca. Bon dinar a Can Rúbies (com sempre, la Carmen i en David són uns sols que em peixen i m’estimen) i bon sopar al Reno (on, per cert, lleidatans de soca-rel, no s’avergonyeixen de no tenir la carta en català, però es posen histèrics quan els alertes que la carta en castellà està farcida de faltes d’ortografia). I dormir, dormir, dormir. Dissabte: Lleida-la Bisbal d’Empordà. Esmorzar als afores de Lleida per anar a dinar a Gualta, als peus del Montgrí, que havíem de celebrar santa Caterina i diumenge no podíem anar a Aplec. Tarda amb els amics amb qui dinàvem i, després de visitar el castell i recordar mil bisbalencs, cervesa amb els amics que no comptaven amb mi. Diumenge: la Bisbal-Barcelona, aturant-nos a dinar al Maresme, on en Miquel del Sotavent sempre ens ofereix un àpat fantàstic emmarcat en un mar amable. Dilluns: Barcelona-Andorra. I ja hem fet la O, amb una pinzellada de blanc i un tel de fred que m’ha fet posar màniga llarga. I aquí continuo, esperant l’hivern.