Malalta, masclista, violenta

Amb aquestes tres paraules definia un comunicador la societat occidental. Només cal aturar-se a pensar un moment per veure que té tota la raó. És una societat malalta perquè segueix consumint energia sense aturador, malgrat la situació climàtica i geopolítica. És una societat masclista perquè fins i tot necessita campanyes de comunicació per intentar deixar de ser-ho. A més, que les investigacions sociològiques mostren que, en comptes d’anar endavant, es va endar-rere, també en aquesta qüestió. Finalment, és una societat violenta la que tria per governar la tribu el qui més crida. Però quan es parla de societats, és fàcil deixar de banda la reflexió més personal. Amb el focus centrat en el conjunt de la població, hom s’oblida del propi melic. Deixar tota la responsabilitat del canvi en els altres és el que fa que no s’avanci gens. En aquest punt cal recordar el savi Jiddu Krishnamurti. Sempre que podia deixava anar que, per a una persona, no és senyal de bona salut estar ben adaptat en una societat profundament malalta. I és aquí, quan ja se sap quin peu calcen les persones, que s’entén tot. Quan la majoria practica la filosofia del panxa plena, no té pena, com es vol que s’accepti parlar de reformes? A Andorra s’ha proposat, per exemple, una reducció del consum energètic a les empreses. Un canvi d’hàbits voluntari primer, i imposat en breu. El motiu, la manca de compromís de la majoria d’empreses per canviar el seu funcionament. Ara bé, si les empreses no ho fan, tampoc no ho farà la població. És la força de la inèrcia, que és el més difícil de modificar. El mateix passa amb el masclisme. L’únic que ha funcionat han estat les quotes de gènere d’obligat compliment en els organigrames d’institucions públiques i privades. On no han estat imposades, no s’ha avançat gens en la igualtat. Diguem-ho clar. En una societat violenta, les persones només cooperen quan se’ls toca el crostó. Com a màxim, quan tenen una necessitat imperiosa d’alguna cosa. Aquest comportament és, però, la conseqüència d’haver deixat en mans dels altres la pròpia vida. Abans era la casa familiar qui tenia cura de les persones. Ara ho és l’Estat. I aquest no custodia tot-hom de la mateixa manera. Estaria bé, doncs, reconèixer la mala salut personal per així deixar d’estar tan ben adaptat a aquesta societat.