Febre

Un dels bessons va desaparèixer, però no tinc clar quin. L’original? La fotocòpia? N’hi havia quatre i ara eren tres? En Joan Manuel, l’Antoni, l’Andreu i en Josep; a en Josep no el vaig conèixer. Només eren els meus dos bessons (l’Albert i en Joaquim, en Quim i en Berto) i un es va perdre? Quin? La fotocòpia? L’original? L’Anna, que no n’era bessona? Hi ha música de fons: “Quan tu duies trenes, quan jo era un vailet...”, però jo només sento un pum, pum, pum interminable que retruny i retruny i torna a retrunyir. Quedo mig grogui fins que, sense recordar que he agafat l’avió a Barcelona, aterro a Mallorca i arribo a ca la Caterina, però ella no hi és i hi faig un aperitiu al jardí mentre, a través d’una finestreta, veig com en Pacheco em prepara el sopar: un primer combinant fruites variades que ell sap que em provoquen fàstic, ois i ganes de vomitar; de segon, uns enormes llobarros llefiscosos a la brasa que em miren amb els ulls estantissos. El sol es pon. De sobte, una colla de gent en pilotes desfila per la casa: entren per l’eixida del darrere i surten per la porta principal. Hi ha una munió de gent (exalumnes meus, les filles d’en Paco Capellas, l’Aleix Renyé i la Cristina, la Mita Casacuberta i en Xavier Pla...); alguns em saluden, però n’hi ha d’altres que passen de llarg com si no em coneguessin. La Marona m’enguia un bon tros de cocarroi i m’entafora un termòmetre a l’aixella. He canviat de lloc, no tinc ni idea d’on soc. Hi ha festa al carrer, però me n’escapoleixo per anar a trobar els meus germans no sé ben bé per què. Els veig al terrat de casa d’un ells, pixant al buit, sense preocupar-los si passa algú per sota. Quan els renyo, me’n diuen quatre de fresques i sento aquell sobresalt glaçat de quan em renyava el pare i ells em protegien del món. Suo i tinc fred. El termòmetre de la Marona continua sota l’aixella.

He passat una nit de dimonis i tinc son. Mentre esmorzo, fullejo el Diari sense gaire esma i me’n vaig a cal senyor Twitter a desitjar bon dia i a retrobar la penya. Però hi ha una piulada dels Bombers d’Andorra que diu que en Marc s’ha mort. I feia anys que no em sabia tan immensament trista. La febre és una putada (per no dir una gran filla de puta), però, a la vida, no li arriba a la sola de la sabata.