Un món ingovernable

Potser la cosa va començar amb l’estupidesa aquella que el client sempre té la raó. Abans hi havia les infal·libilitats reials i papals, sí, però aquestes eren úniques i massa evidents i qui més qui menys sabia que els reis i els papes anaven nus. Amb la conya dels clients i la raó en canvi, la cosa implicava molta més gent i s’acceptava i es legitimava per primer cop la ficció d’atorgar raons independentment de la raó. La cosa ens va agradar i vam passar a aplicar-ho a l’esfera domèstica: apareixien a escena els fills consentits i els pares hiperprotectors. A casa i a l’escola, com els clients a les botigues, els nens van passar a tenir sempre raó, a ser sempre els millors, a no equivocar-se mai. Amb un context així, el relativisme i la postmodernitat es van anar fent lloc amb facilitat i van anar conquerint tots els àmbits de la vida quotidiana i també de l’esfera pública i ara totes les definicions eren personals i un estudi amb mil criteris de qualitat va passar a tenir la mateixa validesa que un “doncs a mi em funciona” del meu veí del tercer. Els partits polítics ho van veure i van aprendre a jugar en aquest nou terreny de joc. Quin temerari continuaria apostant per la ideologia o per propostes en un món on tot­hom afirma tenir la raó? Els partits amb idees per a la millora de les seves societats van anar desapareixent o sent relegats pels electorats i van començar a ser substituïts per grups i moviments amb noms buits que no molestin ningú i amb propostes que lliguin amb el que la major part de la gent diu que pensa. Diguem-li populisme o diguem-li postideològics, la cosa s’inscriu en el mateix moviment, el de governar i legislar a cop d’enquesta, el de tractar els electors com els clients i els fills que sempre tenen la raó sense tenir-la. L’última giragonsa d’aquesta trajectòria estava al caure i crec que ara ja podem afirmar que hi estem plenament immersos: després de dècades de creure’ns-ho com a clients, com a pares, com a fills i com a votants i empesos per unes xarxes que es van sumar a la festa, ara ja la nostra desconnexió de la realitat és absoluta i com a ciutadans ara ja ens comportem sempre i amb tot i alhora com a nens malcriats que volen tenir raó sempre i com als pares consentidors que els la donen tot i saber que no la tenen i així el món és simplement ingovernable.