L'ull de poll

Dinava a la Massana (sí, la Maçana, però els agrada fer faltes d’ortografia) i ja m’estaven començant a trepitjar l’ull de poll: no havien dit que no nevaria més avall dels 1.600 metres? Què era aquella cosa blanca i freda que queia? Maria acabada de sortir de la nevera de productes confiscats a la duana? Qui m’assegurava que no tornaria a esquiar entre la porta del restaurant i el cotxe i haurien de trucar a una grua per aixecar-me i dur-me a urgències perquè miressin de posar-me tots els ossos a lloc?

Per acabar-ho d’adobar, a més de la música en un volum massa alt (no es pot dinar sense música?) i una calor forassenyada tenint en compte la fred del carrer, hi havia tot de nens bruelant i corrent i jo, que tinc la pell fina i els cucs de l’orella de casa bona, ja no sabia si escanyar-ne algun o fotrem a xisclar com ells per veure si callaven tots alhora. Mentre el meu home, en veure que m’inflava com un escalipatxo (com un gripau, vaja), m’anava tirant cocetes per sota la taula (vaig estar a punt de fotre-li una guitza que l’hauria deixat paralític), dos homes que dinaven al costat es van posar a garlar de la seva dèria per col·leccionar coses, com si a mi m’hagués d’interessar si tenien obsessió per les motos de marca o els cotxes antics, les puntes de coixí o la punta de la fava, l’alta cuina francesa o els arrossos de platja, les nines russes o les pepes catalanes, les ampolletes de perfum o les ampolles de mam, els trens en miniatura o els menairons disfressats de tamarros.

Entre gustos, diuen que no hi ha disputes. Tots coneixem gent que s’entreté amb coses ben estranyes per a nosaltres o que fa col·leccions de noses que nosaltres llençaríem al primer contenidor que trobéssim. Conec qui fa col·lecció d’esqueles de difunts, de refranys que inclouen topònims, d’errates (de rates, no!) periodístiques, de llapis de colors, de còpies de receptes mèdiques, de pedretes de platja en forma de cor... Però jo soc d’aquelles que, si no puc col·leccionar meteoròlegs en neu ni criatures en conserva (i “no he de complir mai el meu somni” no perquè me’ls estimi amb un desesperat dolor, sinó perquè em fotrien a la garjola), prefereixo no tenir cap hobby i fer com els rucs: continuar remugant encara que els meus brams no pugin.