Retirada de custòdia

Acostumem a comparar les administracions públiques amb les empreses –per dir que són lentes i ineficients, amb una comparació si més no esbiaixada–. De tant en tant, per variar, podríem comparar-los –no ja les administracions sinó els estats en general– amb una família. Si ens atrevim a fer-ho, la conclusió és molt simple: al nostre país i a la pràctica totalitat dels països occidentals ja fa temps que els hauríem retirat als governs la custòdia dels menors. A cap família no li toleraríem percentatges tan salvatgement elevats de fills que se suïciden o que consideren fer-ho, que s’autolesionen, que acumulen trastorns de tota mena i addiccions diverses. Tractaríem els pares, les mares, els tutors o qui fos que es fes càrrec del criaturam d’incapaços de fer pujar els seus fills en un entorn mínimament segur. Potser, abans d’arribar a executar una decisió tan dràstica provaríem altres mesures: uns horaris més controlats, un altre ritme vital, introduir límits, revisar valors. Davant el tantsemenfotisme dels pares, però, no ens quedaria alternativa i hauríem d’acabar enduent-nos els menors a un entorn més sa. Això és el que faríem amb una família; amb el sistema, ni pensaments. Anatema. Juguin, juguin! Tant se val els càrrecs que acumuli en la seva contra –un planeta en destrucció, societats malaltes–, el fiscal mai no actua d’ofici contra el capitalisme i si algú gosa fer-ho, els jutges acostumen a no admetre-ho a tràmit. E la nave va. A la deriva. Amb cada cop més fuites d’aigua. Però endavant, sempre endavant, dissimulant. Ja culparem algun mariner, que és el que fem amb la salut mental dels adolescents, mirar-nos-ho com una suma de casos i no com una falla del sistema, distribuint guies per detectar senyals d’alarma en un alumne però ignorant tots els senyals d’alarma que ens diuen que això que ens passa comença per estructu i acaba per ral. I cada dia que passa acceptant aquesta individualitat ens fa una mica més còmplices del desastre. Quan validem el sistema som el sistema i com a esclaus acrítics acabem fent-nos nostres les perversitats i traslladant-les a casa nostra. Arribats a aquest punt, l’elefant ja ocupa tota la sala: i si tot això que ens passa és perquè som uns pares pèssims i perquè el nostre és un sistema pèssim per a la criança?