Concagada

Fa temps que tinc un nen recollit, adoptat a estones, fadristern de pa sucat amb oli, fill de papà i mamà i les patates sense oli, el més guapo entre els guapos, el més pobre entre els rics, el més ignorant entre els savis, el més llepa entre els afalagadors, el més esclau entre els lliures, el més penós entre els patètics, el més entès sobre els gustos entre els qui no tenen paladar, el qui més mama entre els abstemis, el que més raó té entre els qui no han tingut mai raó, el qui gosa dir que la resta de gent es mou entre la penca i el morro i ell (pobra cua de morralla) es pensa que és ventresca, el que està convençut que tothom està pendent d’ell i ningú se’l mira, el que creu que els altres hem vingut al món a patir i ell hi ha vingut a tocar-nos allò que no sona; en definitiva, un d’aquells que ha vingut al món a mirar-nos per sobre de l’espatlla i que ens veu com unes formiguetes a les quals ell té dret a fer passar pel caminoi que a ell li dona la gana i a trepitjar-nos si no ens avenim a passar pel caminet que ens ha marcat...

Enguany s’ha quedat sol i, llúcia com soc, sabedora que me la fotria per un costat o per l’altre i que té la mateixa empatia que un besuc per un cafè irlandès, m’ha fet llàstima i l’he convidat a casa per Nadal i li he fet, sabent que els xaves tenen aquest costum, escudella i carn d’olla, tot i que, si fos per mi, hauria fet qualsevol punyeta amb una (o dues o...) ampolla de xampany. No s’ha queixat, no, però ha trobat pèls a tots els ous i, “ai, jo pobre de mi que menjo poc”, ha escurat l’escudella i la carn d’olla i m’ha deixat sense vi ni cava ni bombons ni torrons dels bons que m’havia cagat un tió a qui, en comptes de fotre-li vergassades, he petonejat des que el vaig conèixer. Com que encara soc més llúcia del que us podeu imaginar, també m’ha fet llàstima que dinés sol el dia de Sant Esteve (tot i allò de cadascú a casa seva) i me l’he endut a l’Arrosseria a fer un melós de popets, gamba vermella i cloïsses. El déu que em va poder parir! N’he quedat amb els ovaris inflats i la paciència... hauria de dir que gastada, però sé que és infinita.

El meu nen recollit té 76 anys i encara no ha crescut. I ja se sap: qui amb criatures se’n va al llit, concagat s’aixeca.