La carta

Quan sento a parlar de cartes, m’és inevitable voler discernir si em parlen de la puta d’oros, de l’as de bastos, del rei de piques o de la dama de diamants, del nou de trumfos o del cavall de copes, d’algun vuit, d’algun nou o d’alguna altra carta que no lliga. Amb tot, recordo que, quan ja no et permetien acostar-te a les timbes perquè eres “una nena”, vaig descobrir altres cartes, unes cartes que, llegides d’amagat sota la llum de la lluna (mentida, però és més poètic), et parlaven de rínxols d’or, de llavis de maduixa, d’olor de mimosa o de les carícies d’unes mans que, com una petita onada dolça, et recorrien la pell fresca i tendra d’una joventut que sabies perduda d’antuvi. Cartes de jocs de taula o de jocs d’amors que van quedar enrere, quasi com una bassa d’oli en una tempesta a plena mar, quan, enmig d’Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury de Quim Monzó, hi vaig descobrir el conte “La carta”. Allò del “Caríssim mitjamerda” em va arribar a les vores del cor i em va penetrar ànima endins, fins al punt que, des d’aleshores, cada any, en escriure la carta als reis he de començar per pebrots amb un “Caríssims mitjamerdes” que ràpidament he de ratllar per no quedar-me fins i tot sense carbó.

Enguany, com sempre, ja fa més de quinze dies que he enviat la carta a Ses Majestats. Em sembla que cada any la faig més curta i més contundent, però m’he adonat que què en faré de demanar aigua si, com diu la Maria del Mar, “vós, Senyor, mos dau vent”; què en faré de demanar pau als homes de bona voluntat si quasi no queden homes (perdó, allò que la meva generació en deia homes) i fa anys i panys que la bona voluntat ha estat substituïda per injúries, coces, cops de colze i putades diverses; què en faré de demanar que s’acabi la fam al món si, només amb el que jo llenço, menjaria una tribu...

L’he feta curta, dic. Ja l’he enviada i us la reprodueixo de memòria. Diu: "Caríssims mitjamerdesReis d’Orient, He fet tanta bondat com cada any, és a dir, gens. Us demano algun regalet per a en Biel i l’Anil (i la resta de petits de casa) i torneu-li a aquest món alguna il·lusió perduda, que aviat no ens quedarà ni això. Per a mi, us ho faré fàcil: ho vull tot, tot i tot. I, si no és tot, no cal que em deixeu res, que d’això, ja en vaig farta.”