La via Alías

Ens ha explicat la guerra sense testosterona i fins i tot sense gaire èpica, perquè la guerra no mola, la guerra és una puta merda. Quan tenia accés a continuar oferint-nos imatges espectaculars, de les que se suposen que haurien de captar al màxim la nostra atenció, se’n va anar del front per anar-se’n a llocs des d’on creia que ens podria explicar millor què passava i per què passava el que estava passant. Quan veia que a qui li demanava respostes el donava per la seguida amb paraules buides i propagandístiques, obviava les declaracions i buscava altres maneres d’explicar-nos el context, per molt bé que omplin una crònica les decles de protagonistes amb el rang més elevat. Quan podia acumular més minuts de càmera en moments de màxima audiència, pressionava la direcció del seu mitjà perquè el deixessin desaparèixer de l’antena un parell de dies per poder mirar d’aconseguir informació de més qualitat, diferent de la que podien oferir les agències o els centenars d’enviats especials enviats al front. I quan explica com és que va triar Rússia per fer la corresponsalia, com va aconseguir fer aquella crònica tan ben feta o quin és el seu següent repte professional, acostuma a parlar d’atzar, de feina però també de sort i de ganes d’una mica de calma.

Hi ha reconeixements que fan una il·lusió especial i a mi, ves, m’ha reconciliat una mica amb el nostre món el Premi Nacional de Comunicació que els catalans li han donat al Manel Alías. Principalment, perquè premiant l’Alías premien una manera diferent de fer les coses en un món on massa gent diu que només hi ha una manera de fer les coses. En el mal anomenat periodisme de guerra, se suposa –diuen els gurus– que volem immediatesa, últimes hores, imatges del front, espectacle, peces curtes i dinàmiques, però resulta que quan algú aposta per explicar més els perquès que els quès, per aportar-nos un punt de pausa i que aposta més per explicar-nos bé les coses que per ser el primer a fer-ho, la cosa, perquè és bona, perquè val la pena, ens agrada. Una lliçó i una empenta pels qui no s’atreveixen a sortir-se dels camins traçats pels gurus de pa sucat amb oli (tots ho són, per definició), i una lliçó –inútil, perquè aquests mai no fan cas– pels pesats que cada dia ens mengen l’olla dient-nos que només la seva via és la bona.