Opinar i informar, professions de risc

El periodisme s’ha convertit en una de les professions més “perilloses” del planeta. S’ha devaluat arreu el dret a la informació. Alhora, es menysprea sovint la llibertat d’expressió. Grans grups o hòldings de comunicació monopolitzen i teledirigeixen llurs gabinets de premsa. De manera paral·lela, les xarxes socials fan molt de mal, en no contrastar res i enfarfegar-ho tot amb fake news. De passada, el ministeri de Cultura tampoc no vetlla gens ni mica per una mínima qualitat de continguts als canals audiovisuals. Essent així, llavors la teleescombraria campa a tort i a dret. Un seguit de piuladors paparres i xerrameques entabanen l’audiència llastimosament. De tot plegat, se’n deriva un coeficient ínfim pel que fa al sentit crític d’aquesta. Anant a primera línia de foc –mai més ben dit–, l’Institut Internacional de Premsa Xifra en 66 els periodistes assassinats al llarg del 2022. Una vintena més que l’any anterior. Com es pot assumir, tolerar i/o encaixar –des de la indiferència– aquest balanç, sense cap esglai? Ja tenen cura ràpida els mestretites de torn de girar full, diluint-ho tot dessota la boira de la mala sort. Vergonyantment repel·lent! Per part meva, entenc el hobby d’escriure per parlar d’allò que el temps vol fer esborrar. Perquè la veu ja no sent. Perquè el crit ja no té força. Per si algú ho vol escoltar, encara que no ho vulgui recordar. Escric per fer reviure l’esperança. Per estimar. Per defugir la mediocritat. Per aprendre i compartir noves vivències personals. És en aquest punt que recordo una entrevista –fa gairebé uns quatre anys– d’en Jordi Évole al Papa Francesc. Bo i fent certs equilibris verbals, combinats amb silencis profunds, no es va arronsar en temes punxeguts (com ara immigració, fosses comunes, exhumació de Franco, avortament, capitalisme, etcètera). Abans d’acabar, va assenyalar –al seu entendre– quatre pecats capitals que assetgen el periodisme actual: la desinformació (explicar les notícies a mitges), la calúmnia, la difamació i la coprofília (rebolcar-se en la claveguera de la brutícia, allunyant-se de la veritat pulcra). Ací, va tenir el coratge de referir-se –entre línies– a certs canals que són en mans de l’Església: “Els conec. Catòlics de missa que, tot seguit, no paren d’embrutar la resta... Qui aixeca un mur n’acaba presoner”. Més clar, l’aigua! “Oído, cocina!”... Més d’un professional del ram faria bé de recuperar el “quid” de les seves declaracions.