Quotes

Imaginem un tipus concret de configuració social. Uns apartaments amb piscina comunitària, un càmping, un poble d’interior que s’omple cada estiu de fills i nets exiliats a la capital més propera. Tant és. Imaginem ara aquests estiuejants regulars. Imaginem els seus fills, tots si fa o no fa de la mateixa edat, una colleta consolidada a còpia d’estius compartits, que es van conèixer quan jugaven a terra als peus dels pares i que han anat creixent junts. I imaginem, per últim, les trobades d’aquesta colla. M’imagino, per exemple, la dialèctica entre germans grans i petits: els primers, encarregats de tenir cura dels més menuts els primers anys; l’abús d’autoritat i la fatxenderia dels primogènits un cop arribada l’adolescència, combinada amb cert instint de protecció que no s’esborrona del tot; els permisos formals per autoritzar per primer cop els no iniciats a participar en una aventura de les grosses; els encobriments davant dels pares durant les primeres passades de frenada amb l’alcohol o les drogues; el tutoratge amb les primeres relacions sexuals... M’imagino que passen els anys, els nens que han esdevingut els pares, els germans que ara són els oncles i m’imagino en aquell context concret i específic els germans grans liderant encara les converses, aclarint comentaris dels de la segona fornada, tenint un punt més d’autoritat a l’hora de triar restaurant, de decidir si posem o no posem un tendal al porxo o què fem amb els pares. No són més llestos, no tenen més capacitat, no va d’això. De fet, potser, a la seva vida lluny de la família, les coses els ha anat millor als seus germans petits. Però allà tenen un plus d’autoritat. Perquè sempre han tingut més veu. Perquè sempre se’ls han escoltat més i se’ls han cregut tot sovint. Perquè hi eren abans. Perquè han tallat el bacallà moltes vegades més. Perquè han decidit per ells i pels altres des de sempre. I perquè tots els qui sempre han decidit són com ells i són els seus amics. I sí, ves, potser optem per no fotre merder i no dir res, tot i que, si som justos, potser fotre merder no és buscar mecanismes per equilibrar la participació de tots sinó mantenir desigualtats enquistades que s’autoreprodueixen i que estan basades en coses amb tan poc sentit per distribuir privilegis com l’ordre de naixement. O el gènere.