Escriure

Escriure costa. Vas donant passos dins de tu mateix. T’atures, prossegueixes i fas camí. Escriure és també el privilegi de pensar amb llibertat sobre temes que et preocupen. Allò que veus o penses et duu a escriure-ho. Ho va dir bé la novel·lista Duras: “Escriure és saber què escriuríem si escrivíssim.” I tenia ja el tema: la ratificació pel Consell General, fa pocs dies, del Conveni d’Oviedo, és a dir, del Conveni per a la protecció dels drets humans i de la dignitat de l’ésser humà respecte a les aplicacions de la biologia i de la medicina, fet a Oviedo l’any 1997. És el Conveni Europeu de Drets Humans i Biomedicina. Un instrument jurídic pioner, un tractat internacional, no una mera declaració. El primer document que inscriu la bioètica en el context dels drets humans internacionals. I Andorra ja n’és part. (Continuaré un altre dia.)

Però, l’entrevista –millor, la conversa– que l’escriptor Javier Cercas va mantenir amb Emmanuel Macron la setmana passada al palau de l’Elisi m’ha fet canviar de tema. L’edició d’El País la va publicar dijous passat i la podeu trobar a internet. Us la recomano. És un plaer de lectura llarga, com diu Pepa Bueno, en aquests moments que algunes tecnologies digitals ens volen mantenir enganxats a la turboeconomia de l’atenció i al consum i digestió accelerades de la informació. És un periodisme diferent, amb temps, d’una altra velocitat, pausat i de reflexió. Van parlar d’Ucraïna, dels nacionalismes, del capitalisme financer, de la crisi de la democràcia i el populisme, de França i Espanya, i d’Europa, especialment d’Europa. D’Europa, com a solució, en l’expressió d’Ortega y Gasset. Solució una vegada més i, avui, en la polaritat geopolítica dels Estats Units i la Xina, després de no haver digerit encara la fi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín. No una Europa amb un sol centre, tampoc una Europa federal, sinó una Europa en xarxa, però avui en guerra. Solució: “Una Europa sobirana econòmicament, tecnològicament i militarment.” Tot un programa. Vaig tornar a pensar en el Macron assistent del gran filòsof Paul Ricoeur de final dels anys noranta, reemplaçant la lògica binària per la lògica del “en même temps”. Si podeu, llegiu-la.