“No et soc amiga, cara de formiga...”

Ai, els amics! Van i venen i cadascun d’ells és irrepetible. La Carol petita i la Leo, la Leo i la Carol petita. Sempre juntes, sempre amigues, sempre enfadades... La família de la Leo vivia al pis de sobre el bar de casa. Ella era baixeta i rodanxona, jo alta i seca; ella tenia una germana gran i llesta, jo dos germans grossos i talossos; ella tenia un Cine Exin, jo les velles cartes dels clients per fer la botifarra; ella vestia de modista, jo del que llançaven altres nenes; ella anava a les monges, jo als Colegios Nacionales; la seva mare ens renyava dient-nos “cromos”, la meva ens deia “males putes”; el seu pare era un castellà de carrera assentat a Catalunya, el meu un bisbalenc alarb de bosc sense pèls a la llengua; ella parlava en veu baixa, jo a crits; ella tenia segona residència a Platja d’Aro, jo tenia casa en qualsevol portal... I que n’érem, d’amigues! Ens passàvem hores i hores a casa seva (els seus pares no la deixaven baixar al bar) fent-ne de tots colors: capgirant la sala d’espera dels pacients del seu pare, cantant a tot pulmó “Viva Espanya, penjada d’una canya; si la canya cau, Espanya adeu-siau”, tancades al lavabo rentant les parets amb el raspall que el seu pare feia servir per netejar-se les ungles... De cop i volta (tot sovint, dues o tres vegades al dia) ens enfadàvem. Totes dues fèiem morros i ens posàvem a recitar: “No et soc amiga, cara de formiga; no te’n seré fins l’any que ve.” I jo girava cua i me n’anava cap al bar. Encara no havia passat mitja hora que ja ens buscàvem. I, apa, sant Tornem-hi!

Al cap del temps, el bar es va tancar i ells van canviar de pis. I les amigues van esdevenir conegudes. Fa uns dies, després de potser més de vint anys sense veure’ns, ens vam trobar a Verges. Quina il·lusió! I que poc a dir-nos!

Aquests dies, però, he rigut recordant el “no et soc amiga” amb en Xavier Domènech i la Karina Benazet. No els conec personalment, però formen part de mi i quan em falten els enyoro. I ho dic pensant que vosaltres també deveu enyorar molta gent, persones que en un moment o en un altre han format part de vosaltres i continuaran sent a prop vostre des de qualsevol lloc i en qualsevol circumstància. Per ells, per vosaltres, per nosaltres... no oblideu mai la vostra Leo, el vostre Xavier o la vostra Karina.