Referent Ardern

En parlàvem aquí mateix fa tres setmanes xerrant de periodisme i de marges, de com ens venen que només hi ha una manera de fer les coses i de com d’interessants són els qui se surten d’aquestes vies úniques. I hi podem tornar avui parlant de política. Fa uns dies, la primera ministra neozelandesa va dir que plega perquè se li han esgotat les forces per continuar dirigint les illes i va tancar el seu discurs dient que esperava haver pogut contribuir a fer que la gent es convencés que es pot ser alhora amable i fort, empàtic i decisiu o optimista i convençut i concentrat en la feina que queda per fer. En un món polaritzat com el nostre, aquest final de discurs serà llegit per alguns com una oda a la intrascendència i als temes menors, mentre que d’altres segurament el llegirem com una manera d’introduir a l’agenda, per tres canals diferents (el fons, la forma i l’exemple) la importància de repensar els lideratges, fent-ho, a més, atacant la polarització imperant al seu cor, que no és cap altre que el de fer-nos creure en falses dicotomies. No es tracta de ser naïf: evidentment, per arribar allà on va arribar, per mantenir-se al poder i fins i tot a l’hora de plegar –amb les enquestes tímidament en contra– la Jacinta Ardern va haver de fer coses molt semblants a les que han fet i fan els seus homòlegs a la resta del món. Però també n’ha fet de diferents i de notablement diferents. En un mandat amb terrorisme, catàstrofes naturals i una pandèmia, on tothom hagués entès un lideratge clàssic sense concessions, va trobar escletxes per governar diferent, a la contra del que tot bon spin doctor que es preui li hagués recomanat. No m’interessa aquí entrar a determinar en què era diferent el seu estil de lideratge i de governança ni si el seu mandat es troba molt o poc per sobre de la mitjana. El meu propòsit és molt més senzill: fent-ho diferent, ha governat homologablement bé un país en període de crisis múltiples i això, per si sol, és molt gros. Perquè ens ofereix un referent. I perquè ens permet ignorar per sempre més els bocamolls inútils que es dediquen a assessorar tota la resta de governs amb el mantra aquell que diu que només hi ha una manera de fer les coses –la seva, l’única que saben fer, l’única que els fa necessaris i els omple les butxaques, les seves.